diumenge, 4 d’octubre del 2009

De nou a la càrrega


Després d'una temporada sense actualitzar el bloc, l'actualitat torna a manar. Qui em coneix o qui m'ha seguit per la premsa, sap que el temps que no he escrit cap entrada al bloc no ha sigut per inactivitat política ni per estar de vacances. Tampoc no vull ni pretenc ser una màrtir, que ningú pense que no he estat descansant. No he descansat el que hauria volgut, però en agost he tingut temps per a dedicar-me una miqueta més a mi i als meus. He passat uns dies als Pirineus i uns altres a Mallorca (fantàstica) amb la família, amb el meu home i els meus fills.
Però per molt que s'intenta és molt difícil desconnectar: l'auto de De la Rúa o la mort del Conseller García Antón i la de Godoy García ens posen de nou els peus en terra. Del primer fet parlarem després. La mort de García Antón, com la del Diputat Godoy García, ens situen en la part més vulnerable de la condició humana, la que realment ens iguala i ens equipara. En aquests casos no m'interessen els polítics, ni fer valoracions polítiques sobre ells: m'interessen les persones, les que ens deixen i les que es queden apenades amb els records dels seus.
Però la vida continua. En aquest bloc comente coses de la meua activitat política, en un sentit ampli del terme, però sempre des d'un punt de vista molt personal i enormes dosis de passió. No entenc cap activitat humana, i especialment la política, si no s'hi posa el cor. Per això el cor començà a bullir-me quan el TSJ decidí sobresseir lliurement el President Camps amb una sentència que, en paraules de l'admirat Manuel Alcaraz (aprofite per recomanar els articles dominicals que publica al diari "Información"), ni acate ni respecte (i si voleu, en una altra ocasió es pot explicar, ben respectosament, perquè no l'acate ni la respecte). I més encara quan s'ha sabut que la Sala del TSJ que decidí arxivar la causa no va incorporar informes policials que relacionaven la trama amb un pressumpte finançament il·legal del PP.
I encara em bullia més la sang en vore que ningú feia res: ni el PSOE que estava personat en la causa, ni la fiscalia (que finalment sí que ho ha fet), ni s'havia recusat el President del tribunal, etc. Moltes vegades he deixat escrit que la presència de l'esquerra en les Corts (en particular la de Mireia Mollà i la meua) és la de donar veu a la gent que no té veu. Jo no sóc res si no és servir d'altaveu a la gent que no combrega amb les rodes de molí del PP. La deriva antidemocràtica que s'està vivint en tots els àmbits institucionals (el jurídic, el legislatiu, l'executiu, el moral...) ha d'acabar-se. No és possible que gent del carrer observe atordida que hi ha dos classes de justícia: una per al poble i una altra per als poderosos. Deia Ernesto Cardenal que la justícia és com les serps: només mossega a qui va descalç. Denunciant davant la Fiscalia al President del TSJCV per un pressumpte delicte de prevaricació no només hem complit el deure cívic de posar en coneixement de la justícia un pressumpte delicte: també volem ajudar a calçar a tota la gent, siga qui siga i tinga el poder que tinga.

1 comentari:

Toni Marí ha dit...

Hola Mònica. Sóc periodista valencià i he estat seguint l'actualitat del País Valencià des de Mallorca. He escoltat les teves intervencions a les Corts i he de dir que vals molt...Necessitem polítics com tú. Desitjaria poder posar-me en contacte amb tú d'alguna manera per "ajudar" com siga possible per acabar amb la dictadura campsista. Moltes gràcies. Salut.