Obscenitat

De nou ens toca recórrer al Diccionari. Una cosa obscena és aquella que ofén greument al pudor. La imatge que van oferir diumenge passat el President Camps i l'alcaldessa Barberá lluint-se de manera provocativa pilotant un Ferrari i duent com a passatgers a Fernando Alonso i al propietari de la marca de cotxes de luxe ofén no només el pudor, sinó la dignitat i la vergonya de molta gent. Mentre que la Comunitat Valenciana, de nou, torna a encapçalar les llistes de destrucció de llocs de treball de tot Espanya, el President i l'Alcaldessa de València (per cert, què deu pensar l'alcalde de Xest de tota aquesta exhibició impúdica?) es riuen de tots i de tot embriagats de velocitat i luxe d'esquenes al seu poble i a la realitat de milers de valencianes i valencians que no és que no poden pilotar un Ferrari, sinó que passen per enormes dificultats econòmiques en la seua vida quotidiana.
I també és una obsenitat, una exhibició inacceptable de "xuleria", que el President Camps s'encare amb un jove en el carrer, envoltat de guardaespatles i càmeres de televisió, en la seu del PP, demanant-li explicacions pels qualificatius que aquest jove li llança. Resulta obscé perquè el mateix President que es mostra enèrgicament dur i desitjós de respondre a un jove indefens és incapaç de contestar les mateixes preguntes que, setmana a setmana, li fem els diputats i diputades de l'oposició a les Corts Valencianes. És més, en el nou període de sessions, les 6 possibles sessions de control al President s'han reduït a 3. Només tindrem 3 ocasions de preguntar al President com a representants legítims de la voluntat popular perquè en les altres ocasions el President no acudirà al Parlament. I aquest President es permet el luxe de demanar explicacions a un jove sol, en el carrer, amb les càmeres de la tele, davant del local del seu Partit, a punt de pujar-se a un cotxe oficial, envoltat de xòfers i de personal de seguretat. Això sí que ofén greument el pudor, senyor Camps. Això sí que és obscé, senyor President!

Camps: Trastornat

Trastornar, segons el Diccionari Alcover-Moll, significa capgirar, invertir la posició d'una cosa. En una segona accepció vol dir desviar, girar a un costat diferent. També s'entén per trastornar el fet d'alterar o torbar profundament l'ànim. Qualsevol d'aquestes accepcions, i totes elles sense excepció, són de lamentable aplicació al President Camps ens els últims temps. Des que ha comprovat que és mortal, des que ha deixat de levitar i ha tocat terra, un fort trastorn ha envaït la seua personalitat. Les persones que per professió i vocació el seguim, fa temps que ho advertim, així com també ho nota la gent que assisteix al·lucinada a les sessions de control parlamentari. L'última sessió d'elles, on Camps acusa al portaveu socialista Ángel Luna de desitjar assassinar-lo (Ángel Luna assassí!!!), demostra que el President ha invertit la lògica, s`ha desviat o té alterat o torbat l'ànim (o les tres coses alhora): en conseqüència, s'ha trastornat.
No és qüestió menor, a més, la manera en què preveu que el circumspecte portaveu socialista pensa acabar amb ell. Em torna a passar com en les famoses converses amb el Bigotes: m'importa més el dia que el contingut. En l'exabrupte del President quasi és més rellevant la forma que el fons, com ha posat de manifest el meu admirat Manolo Alcaraz (els articles dominicals del qual al Diario Información no em cansaré de recomanar per salut intel·lectual i democràtica). El model de mort elegit pel nostre trastornat President conté una càrrega ideològica profunda, de les que ixen del moll de l'os, i que remet a les èpoques més negres de la nostra història.
I també cal parar atenció a un altre fet substancial: tota la bancada popular, en pla hooligan, en peu aplaudint al líder en el seu trastorn. Líder que, per cert, els deixa amb el cul a l'aire poc després quan, obligat pel clamor universal, es veu obligat a demanar disculpes. Imprescindible el comentari que sobre aquests fets féu Iñaki Gabilondo eixa nit en Cuatro
No parlaré més sobre fets que em provoquen un gran fàstic. Simplement espere que aquesta etapa vergonyosa acabe prompte i la vida política valenciana es regenere com més prompte millor. L'enquesta de Sigma2 de l'altre dia albira esperances: El PP guanya, però baixa per primera vegada en intenció de vot. I Compromís és l'única força política que puja, i molt. El partit encara no s'ha jugat i el resultat no s'ha escrit. I l'altre dia, l'Alcorcón guanyà als galàctics. Visca l'alcorcón!

Miguel Hernández, el rayo que no cesa

Deu ser l'edat, o potser la maduresa. És possible que siga l'experiència, o els anys i els afanys viscuts que, al cap i a la fi, vénen a ser la mateixa cosa. Siga com siga, el cas és que cada dia que passa m'agrada més la poesia de Miguel Hernández i cada vegada que conec més la seua vida l'admiració s'obri camí. La vida de Miguel Hernández és la vida de molta gent anònima que va dedicar la seua existència a la cultura, la llibertat i la democràcia i que per això van morir. Millor dit, per això els van matar.

L’any pròxim se commemora el centenari del seu naixement. La figura de Miguel Hernández és tràgicament coneguda per anar unida a la història de la Guerra Civil. “De todas las historias de la historia, la de España sin duda es la más triste, porque termina mal” escrigué Jaime Gil de Biedma. En el cas d’Hernández, el seu compromís ètic amb la història d’Espanya no només tingué un final trist, sinó que el va portar a la mort.

Quan el dictador Franco protagonitza el colp d’estat contra el Govern d’Espanya, Miguel Hernández, junt a la flor i nata de la intel·lectualitat (escriptors, pintors, arquitectes, músics, etc.) es posa al costat del Govern legítim del país amb l’arma que millor domina: la poesia:

Tristes guerras

si no es amor la empresa..

Tristes. Tristes.

Tristes armas

si no son las palabras.

Tristes. Tristes.

Tristes hombres

si no mueren de amores.

Tristes. Tristes.

L’any 1937 participa en el II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas que té lloc, precisament, a València i que serveix perquè intel·lectuals de tot el món, des de Premis Nobel com Pablo Neruda a poetes internacionalment reconeguts com W H Auden, mostren el seu suport al Govern de la República Espanyola en la seua defensa de la legalitat institucional contra la sublevació feixista. Precisament pel seu compromís cívic i social el Ministeri d’Instucció Pública l’anomena Comissari Cultural amb la intenció de portar la cultura i la poesia fins el front de batalla. A partir d’aquest moment, Miguel Hernández recorre pràcticament tot Espanya recitant i composant poemes.

La guerra, seguint el poema de Gil de Biedma, acabà mal i els sublevats no perdonaren a tots aquells que s’havien distingit per la defensa de la legalitat institucional. Miguel Hernández i desenes de milers de demòcrates més van ser sentenciats en judicis sumaríssims que no superaven la menor garantia d’imparcialitat ni de rigor jurídic i que simplement servien d’instrument de depuració política i d’eliminació física de les persones que havien lluitat per la llibertat, la democràcia i la legalitat republicana. Miguel Hernández, en aquest context, va ser detingut en el seu poble, Orihuela, el 1940 i va ser condemnat a mort en una pantomima jurídica. En la presó d’Alacant cau malalt i, mor en la infermeria dos anys després, sense ni tan sols traslladar-lo a l’hospital, abandonat, sol i trist.

El delicte que va cometre va ser posar-se del costat de la llibertat, la legalitat i la democràcia, i aquest delicte no li va ser perdonat pels feixistes sublevats. Ara, quan s’aproxima el centenari del naixement del poeta, la família ha demanat l’anul·lació del judici que el va condemnar per poder restituir la dignitat que se li van intentar arrebatar. No es tracta, per tant, d’una qüestió simbòlica, sinó d’una qüestió jurídica. La Democràcia espanyola ha d’honrar les persones que, com Miguel Hernández, donaren la seua vida, en el sentit literal, per defensar fa 60 anys un règim de llibertat similiar al que gaudim ara. Per això hem presentat una Proposició No de Llei a les Corts Valencianes demanant que, en el marc del Ir Centenari del naixement del poeta, s'inste al Tribunal Suprem a anul·lar el Judici Sumaríssim 20.001 i, per tant, la sentència a mort de Miguel Hernández.

Seria una manera de fer justícia i de complir l'anhel del poeta del poble:

Retonñarán aladas de savia sin otoño

reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.

Porque soy como el árbol talado, que retoño:

porque aún tengo la vida.

564.200

En l'última sessió de control al President, Camps va dir que era hora de deixar de parlar de política per començar a parlar d'economia. Deixant de banda la parillosa semblança amb Franco, que recomanava als seus íntims "hagan como yo, no se metan en política", no m'he recuperat de l'impacte que suposa que el màxim dirigent polític del nostre país solte esta barbaritat per la seua boca i que ho faça, a més, en la institució que simbolitza la política, com són les Corts, és a dir, la representació política de la democràcia valenciana.

Però a més, la separació entre política i economia, com si la política fóra una cosa que embruta una activitat tan noble i asèptica com l'economia, fa por. Esta concepció tan de dretes, tan poc compassiva amb els desafavorits, tan despreciadora de l'activitat política és impròpia i indecent en qui ostenta la màxima representació política del nostre poble. La política és una activitat noble, senyor Camps, a la qual molta gent es dedica de manera honrada, amb sacrifici personal i econòmic. I és noble perquè suposa pensar en el bé comú, i treballar per al conjunt de la societat. És normal que la gent que embruta la política amb les seues amistats i corrupcions no ho entenga així. És normal que qui usa la política en benefici propi o del seu partit no ho entenga així. és normal. Però mentre alguns embruten la sana activitat política, uns altres ens preocupem pels 564.200 valencians i valencianes que, entre economia i política, estan sense treball i mirant la manera de tirar avant mentre observen amb estupor com el seu President ja deu estar preparant el sopar de nadal en el transcurs del qual cridarà al seu "amiguito del alma".

2.200

2.200. Aquesta és la quantitat de gent que la Policia Autonòmica (existeix la Policia Autonòmica?) diu que participàrem en la manifestació contra la corrupció del PP que tingué lloc el dissabte passat a València. 2.200. No cal desmentir la xifra. És suficient observar per damunt les fotos. Més enllà de l'anècdota, és una mostra més de la baixa qualitat democràtica en què el PP té instal·lada la nostra societat perquè la Policia Autonòmica, si és que existeix, està a les ordres del Conseller de Governació, Serafín Castellano, a qui hem demanat explicacions sobre el càlcul d'aquesta xifra, 2.200. Ara, que si aquest Conseller no és capaç de donar explicacions sobre els paranys il·legals que hi ha en les seues propietats, com ha d'explicar una manipulació tan burda com la que ens ocupa?

Manifestació-processó contra la corrupció

Esta vesprada, a partir de les 6, ens vorem en la manifestació-processó que ha convocat el col·lectiu contra la corrupció usant les noves fórmules que permet internet. Serà un bon moment per trobar-nos i manifestar la nostra rebelia ciutadana contra el Partit Popular i la xarxa corrupta que hi ha al seu entorn i que envisca la política valenciana. Perquè el poble valencià es mereix un altre govern i perquè la gent normal i decent estem farts d'una dreta deshonrada i indecent.

No eren els avantatpassats ideològics, són els actuals dirigents

Fa pocs mesos, una miqueta abans de l'estiu, en una de les intervencions parlamentàries que més va irritar al Partit Popular, els vaig acusar d'antidemòcrates amb un record molt simple: mentre l'esquerra d'este país té un passat gloriós de lluita per la democràcia i la llibertat, la dreta va col·laborar impunement amb el franquisme i molts dels actuals dirigents (començant pel seu President d'Honor, Manuel Fraga) van participar de la repressió practicada per la dictadura contra els lluitadors demòcrates. Aquest recordatori va molestar tantíssim als diputats populars que, des d'aquell dia, van decidir que no contestarien mai més al nostre grup parlamentari. Encara recorde que Font de Mora em va interrompre mentre parlava amb la premsa i, de manera molt maleducada, va començar a cridar-me i a intimidar-me amb el ditet.
Ara, uns mesos després, el partit popular ha elegit un nou secretari general accidental per substituir provisionalment l'anterior secretari general accidentat. I hem sabut que l'afortunat, l'alcalde de Crevillent César Augusto Asencio (sí, sí, César Augusto, com Pinochet), l'any 1979 escrivia articles negant el genocidi nazi, desmentint l'existència dels camps de concentració i acusant els jueus de ser uns grans manipuladors mundials, etc, etc, etc. Diu ara César Augusto que això va ser un "error de joventut" del qual es peneideix Un error de joventut negar l'existència de l'extermini de milions de persones? En l'any 1979?
En açò em passa com en les converses de Camps amb el Bigotes: em resulta més indecent la data en què tenen lloc (la nit de Nadal) que el contingut. Asencio escriu l'article l'any 1979, un any després d'haver-se aprovat la Constitució i el mateix any en què se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques des de l'any 1936, les mateixes eleccions que, anys després, el feren a ell alcalde. En l'any 1979, molts espanyols havien eixit de la presó després d'un procés d'amnistia política, el Partit Comunista feia 2 anys que s'havia legalitzat, les esperances de miliols d'espanyols de totes les edats (joves i majors) estaven a flor de pell. Milers d'exiliats retornaven a casa després de dècades de dolorós exili. Faltava poc perquè la democràcia arribara també a tots els ajuntaments, que encara estaven ocupats per alcaldes franquistes. Espanya, en l'any 1979, era un crit d'alegria i d'esperança. I en este context, César Augusto (Pinochet no, Asencio) publica un article (un error de joventut segons ell) racista, xonòfob, filonazi. Si aquest article, en comptes d'haver-lo escrit en l'Espanya democràtica, l'haguera escrit en Alemanya en el mateix any, hauria estat condemnat a pena de presó per negacionista. En canvi, en el nostre partit, en el nostre desgraciat país, este poca-vergonya és el Secretari General del partit que ens governa. Quina tristor!