Miguel Hernández, el rayo que no cesa

Deu ser l'edat, o potser la maduresa. És possible que siga l'experiència, o els anys i els afanys viscuts que, al cap i a la fi, vénen a ser la mateixa cosa. Siga com siga, el cas és que cada dia que passa m'agrada més la poesia de Miguel Hernández i cada vegada que conec més la seua vida l'admiració s'obri camí. La vida de Miguel Hernández és la vida de molta gent anònima que va dedicar la seua existència a la cultura, la llibertat i la democràcia i que per això van morir. Millor dit, per això els van matar.

L’any pròxim se commemora el centenari del seu naixement. La figura de Miguel Hernández és tràgicament coneguda per anar unida a la història de la Guerra Civil. “De todas las historias de la historia, la de España sin duda es la más triste, porque termina mal” escrigué Jaime Gil de Biedma. En el cas d’Hernández, el seu compromís ètic amb la història d’Espanya no només tingué un final trist, sinó que el va portar a la mort.

Quan el dictador Franco protagonitza el colp d’estat contra el Govern d’Espanya, Miguel Hernández, junt a la flor i nata de la intel·lectualitat (escriptors, pintors, arquitectes, músics, etc.) es posa al costat del Govern legítim del país amb l’arma que millor domina: la poesia:

Tristes guerras

si no es amor la empresa..

Tristes. Tristes.

Tristes armas

si no son las palabras.

Tristes. Tristes.

Tristes hombres

si no mueren de amores.

Tristes. Tristes.

L’any 1937 participa en el II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas que té lloc, precisament, a València i que serveix perquè intel·lectuals de tot el món, des de Premis Nobel com Pablo Neruda a poetes internacionalment reconeguts com W H Auden, mostren el seu suport al Govern de la República Espanyola en la seua defensa de la legalitat institucional contra la sublevació feixista. Precisament pel seu compromís cívic i social el Ministeri d’Instucció Pública l’anomena Comissari Cultural amb la intenció de portar la cultura i la poesia fins el front de batalla. A partir d’aquest moment, Miguel Hernández recorre pràcticament tot Espanya recitant i composant poemes.

La guerra, seguint el poema de Gil de Biedma, acabà mal i els sublevats no perdonaren a tots aquells que s’havien distingit per la defensa de la legalitat institucional. Miguel Hernández i desenes de milers de demòcrates més van ser sentenciats en judicis sumaríssims que no superaven la menor garantia d’imparcialitat ni de rigor jurídic i que simplement servien d’instrument de depuració política i d’eliminació física de les persones que havien lluitat per la llibertat, la democràcia i la legalitat republicana. Miguel Hernández, en aquest context, va ser detingut en el seu poble, Orihuela, el 1940 i va ser condemnat a mort en una pantomima jurídica. En la presó d’Alacant cau malalt i, mor en la infermeria dos anys després, sense ni tan sols traslladar-lo a l’hospital, abandonat, sol i trist.

El delicte que va cometre va ser posar-se del costat de la llibertat, la legalitat i la democràcia, i aquest delicte no li va ser perdonat pels feixistes sublevats. Ara, quan s’aproxima el centenari del naixement del poeta, la família ha demanat l’anul·lació del judici que el va condemnar per poder restituir la dignitat que se li van intentar arrebatar. No es tracta, per tant, d’una qüestió simbòlica, sinó d’una qüestió jurídica. La Democràcia espanyola ha d’honrar les persones que, com Miguel Hernández, donaren la seua vida, en el sentit literal, per defensar fa 60 anys un règim de llibertat similiar al que gaudim ara. Per això hem presentat una Proposició No de Llei a les Corts Valencianes demanant que, en el marc del Ir Centenari del naixement del poeta, s'inste al Tribunal Suprem a anul·lar el Judici Sumaríssim 20.001 i, per tant, la sentència a mort de Miguel Hernández.

Seria una manera de fer justícia i de complir l'anhel del poeta del poble:

Retonñarán aladas de savia sin otoño

reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.

Porque soy como el árbol talado, que retoño:

porque aún tengo la vida.

564.200

En l'última sessió de control al President, Camps va dir que era hora de deixar de parlar de política per començar a parlar d'economia. Deixant de banda la parillosa semblança amb Franco, que recomanava als seus íntims "hagan como yo, no se metan en política", no m'he recuperat de l'impacte que suposa que el màxim dirigent polític del nostre país solte esta barbaritat per la seua boca i que ho faça, a més, en la institució que simbolitza la política, com són les Corts, és a dir, la representació política de la democràcia valenciana.

Però a més, la separació entre política i economia, com si la política fóra una cosa que embruta una activitat tan noble i asèptica com l'economia, fa por. Esta concepció tan de dretes, tan poc compassiva amb els desafavorits, tan despreciadora de l'activitat política és impròpia i indecent en qui ostenta la màxima representació política del nostre poble. La política és una activitat noble, senyor Camps, a la qual molta gent es dedica de manera honrada, amb sacrifici personal i econòmic. I és noble perquè suposa pensar en el bé comú, i treballar per al conjunt de la societat. És normal que la gent que embruta la política amb les seues amistats i corrupcions no ho entenga així. És normal que qui usa la política en benefici propi o del seu partit no ho entenga així. és normal. Però mentre alguns embruten la sana activitat política, uns altres ens preocupem pels 564.200 valencians i valencianes que, entre economia i política, estan sense treball i mirant la manera de tirar avant mentre observen amb estupor com el seu President ja deu estar preparant el sopar de nadal en el transcurs del qual cridarà al seu "amiguito del alma".

2.200

2.200. Aquesta és la quantitat de gent que la Policia Autonòmica (existeix la Policia Autonòmica?) diu que participàrem en la manifestació contra la corrupció del PP que tingué lloc el dissabte passat a València. 2.200. No cal desmentir la xifra. És suficient observar per damunt les fotos. Més enllà de l'anècdota, és una mostra més de la baixa qualitat democràtica en què el PP té instal·lada la nostra societat perquè la Policia Autonòmica, si és que existeix, està a les ordres del Conseller de Governació, Serafín Castellano, a qui hem demanat explicacions sobre el càlcul d'aquesta xifra, 2.200. Ara, que si aquest Conseller no és capaç de donar explicacions sobre els paranys il·legals que hi ha en les seues propietats, com ha d'explicar una manipulació tan burda com la que ens ocupa?

Manifestació-processó contra la corrupció

Esta vesprada, a partir de les 6, ens vorem en la manifestació-processó que ha convocat el col·lectiu contra la corrupció usant les noves fórmules que permet internet. Serà un bon moment per trobar-nos i manifestar la nostra rebelia ciutadana contra el Partit Popular i la xarxa corrupta que hi ha al seu entorn i que envisca la política valenciana. Perquè el poble valencià es mereix un altre govern i perquè la gent normal i decent estem farts d'una dreta deshonrada i indecent.

No eren els avantatpassats ideològics, són els actuals dirigents

Fa pocs mesos, una miqueta abans de l'estiu, en una de les intervencions parlamentàries que més va irritar al Partit Popular, els vaig acusar d'antidemòcrates amb un record molt simple: mentre l'esquerra d'este país té un passat gloriós de lluita per la democràcia i la llibertat, la dreta va col·laborar impunement amb el franquisme i molts dels actuals dirigents (començant pel seu President d'Honor, Manuel Fraga) van participar de la repressió practicada per la dictadura contra els lluitadors demòcrates. Aquest recordatori va molestar tantíssim als diputats populars que, des d'aquell dia, van decidir que no contestarien mai més al nostre grup parlamentari. Encara recorde que Font de Mora em va interrompre mentre parlava amb la premsa i, de manera molt maleducada, va començar a cridar-me i a intimidar-me amb el ditet.
Ara, uns mesos després, el partit popular ha elegit un nou secretari general accidental per substituir provisionalment l'anterior secretari general accidentat. I hem sabut que l'afortunat, l'alcalde de Crevillent César Augusto Asencio (sí, sí, César Augusto, com Pinochet), l'any 1979 escrivia articles negant el genocidi nazi, desmentint l'existència dels camps de concentració i acusant els jueus de ser uns grans manipuladors mundials, etc, etc, etc. Diu ara César Augusto que això va ser un "error de joventut" del qual es peneideix Un error de joventut negar l'existència de l'extermini de milions de persones? En l'any 1979?
En açò em passa com en les converses de Camps amb el Bigotes: em resulta més indecent la data en què tenen lloc (la nit de Nadal) que el contingut. Asencio escriu l'article l'any 1979, un any després d'haver-se aprovat la Constitució i el mateix any en què se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques des de l'any 1936, les mateixes eleccions que, anys després, el feren a ell alcalde. En l'any 1979, molts espanyols havien eixit de la presó després d'un procés d'amnistia política, el Partit Comunista feia 2 anys que s'havia legalitzat, les esperances de miliols d'espanyols de totes les edats (joves i majors) estaven a flor de pell. Milers d'exiliats retornaven a casa després de dècades de dolorós exili. Faltava poc perquè la democràcia arribara també a tots els ajuntaments, que encara estaven ocupats per alcaldes franquistes. Espanya, en l'any 1979, era un crit d'alegria i d'esperança. I en este context, César Augusto (Pinochet no, Asencio) publica un article (un error de joventut segons ell) racista, xonòfob, filonazi. Si aquest article, en comptes d'haver-lo escrit en l'Espanya democràtica, l'haguera escrit en Alemanya en el mateix any, hauria estat condemnat a pena de presó per negacionista. En canvi, en el nostre partit, en el nostre desgraciat país, este poca-vergonya és el Secretari General del partit que ens governa. Quina tristor!

De nou a la càrrega

Després d'una temporada sense actualitzar el bloc, l'actualitat torna a manar. Qui em coneix o qui m'ha seguit per la premsa, sap que el temps que no he escrit cap entrada al bloc no ha sigut per inactivitat política ni per estar de vacances. Tampoc no vull ni pretenc ser una màrtir, que ningú pense que no he estat descansant. No he descansat el que hauria volgut, però en agost he tingut temps per a dedicar-me una miqueta més a mi i als meus. He passat uns dies als Pirineus i uns altres a Mallorca (fantàstica) amb la família, amb el meu home i els meus fills.

Però per molt que s'intenta és molt difícil desconnectar: l'auto de De la Rúa o la mort del Conseller García Antón i la de Godoy García ens posen de nou els peus en terra. Del primer fet parlarem després. La mort de García Antón, com la del Diputat Godoy García, ens situen en la part més vulnerable de la condició humana, la que realment ens iguala i ens equipara. En aquests casos no m'interessen els polítics, ni fer valoracions polítiques sobre ells: m'interessen les persones, les que ens deixen i les que es queden apenades amb els records dels seus.

Però la vida continua. En aquest bloc comente coses de la meua activitat política, en un sentit ampli del terme, però sempre des d'un punt de vista molt personal i enormes dosis de passió. No entenc cap activitat humana, i especialment la política, si no s'hi posa el cor. Per això el cor començà a bullir-me quan el TSJ decidí sobresseir lliurement el President Camps amb una sentència que, en paraules de l'admirat Manuel Alcaraz (aprofite per recomanar els articles dominicals que publica al diari "Información"), ni acate ni respecte (i si voleu, en una altra ocasió es pot explicar, ben respectosament, perquè no l'acate ni la respecte). I més encara quan s'ha sabut que la Sala del TSJ que decidí arxivar la causa no va incorporar informes policials que relacionaven la trama amb un pressumpte finançament il·legal del PP.

I encara em bullia més la sang en vore que ningú feia res: ni el PSOE que estava personat en la causa, ni la fiscalia (que finalment sí que ho ha fet), ni s'havia recusat el President del tribunal, etc. Moltes vegades he deixat escrit que la presència de l'esquerra en les Corts (en particular la de Mireia Mollà i la meua) és la de donar veu a la gent que no té veu. Jo no sóc res si no és servir d'altaveu a la gent que no combrega amb les rodes de molí del PP. La deriva antidemocràtica que s'està vivint en tots els àmbits institucionals (el jurídic, el legislatiu, l'executiu, el moral...) ha d'acabar-se. No és possible que gent del carrer observe atordida que hi ha dos classes de justícia: una per al poble i una altra per als poderosos. Deia Ernesto Cardenal que la justícia és com les serps: només mossega a qui va descalç. Denunciant davant la Fiscalia al President del TSJCV per un pressumpte delicte de prevaricació no només hem complit el deure cívic de posar en coneixement de la justícia un pressumpte delicte: també volem ajudar a calçar a tota la gent, siga qui siga i tinga el poder que tinga.

Dos anys de legislatura

Dos anys ja! Que ràpid i que lent. Qui m'ho anava a dir a mi, quan fa poc més de dos anys vaig prometre el càrrec de diputada, que en dos anys anaven a passar tantes coses. Han sigut anys intensos, agredolços, de molta faena, fins arribat al moment actual. La política del Consell del Partit Popular ha situat el País Valencià en un moment d'emergència democràtica. No es tracta només de la situació jurídica del President Camps, ni de les mentides constants que vessa davant les Corts, davant els tribunals de justícia i davant de tota la ciutadania. Es tracta de la usurpació de les institucions que està duent a terme la dreta. La manipulació i el segrest a què han sotmés les Corts o Canal 9 (el principal mitjà de comunicació públic valencià, no s'ha d'oblidar), provoca vergonya i inquietud democràtica. Les Corts Valencianes, amb la seua presidenta Silenciosa Martínez al front, són un instrument al servei del Partit Popular i ja no guarden ni les formes.
L'acte de celebració dels dos anys de legislatura que vam fer el dijous passat no pogué celebrar-se en les Corts perquè se'ns denegà el permís. El motiu va ser que el lloc demanat (una sala de les Corts) no estava previst per a aquest ús. O siga, que les Corts no són el lloc adequat perquè un Grup Parlamentari faça balanç de la seua gestió davant dels ciutadans i ciutadanes que els han votat. Quina concepció de la democràcia, la d'aquesta gent. I després s'escandalitzen quan els recordem el seu passat.
Però ben mirat, millor que no ens deixaren les Corts. D'aquesta manera vam poder un acte polític molt emotiu en companyia de tot aquell que volgué acudir. Estiguérem acompanyats d'amigues i amics, dels treballadors i les treballadores del grup parlamentari, de representants de col·lectius socials... Nosaltres sí que estàvem ben arropats, però amb la roba de l'estima que no es compra en tendes de nom de ciutat italiana. I, a més, en un col·legi major de la Universitat de València que porta el nom del Catedràtic de Medicina i Rector de la Universitat Peset Aleixandre, que va ser empresonat i afusellat per Franco després d'acabada la guerra civil.
Hem celebrat dos anys de legislatura. Ara en queden dos més de treball i de preparació de l'alternativa per desallotjar la dreta del poder polític. Cal redoblar esforços i treballar perquè Compromís siga, el 2011, la força política que propicie el canvi. I ho farem porta a porta, cor a cor. I ho farem amb la força dels arguments, de la raó i de la passió. Amb la revolució de les paraules.