Deu ser l'edat, o potser la maduresa. És possible que siga l'experiència, o els anys i els afanys viscuts que, al cap i a la fi, vénen a ser la mateixa cosa. Siga com siga, el cas és que cada dia que passa m'agrada més la poesia de Miguel Hernández i cada vegada que conec més la seua vida l'admiració s'obri camí. La vida de Miguel Hernández és la vida de molta gent anònima que va dedicar la seua existència a la cultura, la llibertat i la democràcia i que per això van morir. Millor dit, per això els van matar.L’any pròxim se commemora el centenari del seu naixement. La figura de Miguel Hernández és tràgicament coneguda per anar unida a la història de la Guerra Civil. “De todas las historias de la historia, la de España sin duda es la más triste, porque termina mal” escrigué Jaime Gil de Biedma. En el cas d’Hernández, el seu compromís ètic amb la història d’Espanya no només tingué un final trist, sinó que el va portar a la mort.
Quan el dictador Franco protagonitza el colp d’estat contra el Govern d’Espanya, Miguel Hernández, junt a la flor i nata de la intel·lectualitat (escriptors, pintors, arquitectes, músics, etc.) es posa al costat del Govern legítim del país amb l’arma que millor domina: la poesia:
Tristes guerras
si no es amor la empresa..
Tristes. Tristes.
Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes. Tristes.
Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes. Tristes.
La guerra, seguint el poema de Gil de Biedma, acabà mal i els sublevats no perdonaren a tots aquells que s’havien distingit per la defensa de la legalitat institucional. Miguel Hernández i desenes de milers de demòcrates més van ser sentenciats en judicis sumaríssims que no superaven la menor garantia d’imparcialitat ni de rigor jurídic i que simplement servien d’instrument de depuració política i d’eliminació física de les persones que havien lluitat per la llibertat, la democràcia i la legalitat republicana. Miguel Hernández, en aquest context, va ser detingut en el seu poble, Orihuela, el 1940 i va ser condemnat a mort en una pantomima jurídica. En la presó d’Alacant cau malalt i, mor en la infermeria dos anys després, sense ni tan sols traslladar-lo a l’hospital, abandonat, sol i trist.
El delicte que va cometre va ser posar-se del costat de la llibertat, la legalitat i la democràcia, i aquest delicte no li va ser perdonat pels feixistes sublevats. Ara, quan s’aproxima el centenari del naixement del poeta, la família ha demanat l’anul·lació del judici que el va condemnar per poder restituir la dignitat que se li van intentar arrebatar. No es tracta, per tant, d’una qüestió simbòlica, sinó d’una qüestió jurídica. La Democràcia espanyola ha d’honrar les persones que, com Miguel Hernández, donaren la seua vida, en el sentit literal, per defensar fa 60 anys un règim de llibertat similiar al que gaudim ara. Per això hem presentat una Proposició No de Llei a les Corts Valencianes demanant que, en el marc del Ir Centenari del naixement del poeta, s'inste al Tribunal Suprem a anul·lar el Judici Sumaríssim 20.001 i, per tant, la sentència a mort de Miguel Hernández.
Seria una manera de fer justícia i de complir l'anhel del poeta del poble:
Retonñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.








