dimecres, 4 de maig de 2011

Ramon Lapiedra






Ahir vaig estar en un homenatge que la gent del BEA va fer a Ramon Lapiedra. Va ser un acte emotiu, entranyable, de fortíssim component cívic i polític. Ramon Lapiedra va ser el rector que va transformar la Universitat de València i la va convertir en una institució moderna, científica, valenciana, progressista, arrelada al nostre país. La va convertir en la Univertitat on molta gent ens vam formar.
L'acte va servir també per retrobar-me amb la gent del BES, l'associació d'estudiants a la qual vaig pertànyer i que va ser escola de compromís i de responsabilitat. Em vaig retrobar amb Ximo Cádiz, excoordinador general del col·lectiu Lambda, amb Ximo Bosch, portaveu de Jutges per a la Democràcia, amb Salva Molins, expert en dret internacional, amb Joan Gregori, Raül Vidal, Rosa, Empar, etc. Amigues i amics d'una etapa de formació política i ciutadana definitiva.
I em vaig quedar amb les paraules de Ramon Lapiedra, amb la seua reivindicació de la política, del compromís "l'èpica està molt bé, però no oblideu la lírica", de la defensa dels grans drets conqerits, de la crida a la participació. Lapiedra és un luxe per a la gent de València. Un luxe de persona, de científic, de gestor, de pensador. És una persona que, com ell digué parafrasejant a Shakespeare en el discurs d'acceptació de la medalla d'or de la Universitat de València, feta de la matèria dels somnis. Per això, moltes gràcies, Ramon

dilluns, 2 de maig de 2011

Falten 3 setmanes









Des de fa temps porte una activitat frenètica que m'impedeix posar-vos al corrent de les meues coses al bloc. Ja vos podeu imaginar: ens estem recorrent el país, de punta a punta (literalment, de Crevillent a Vilafranca, Xàtiva, Gandia, Elx, Alacant, El Campello, Bunyol, Sagunt, L'Alcúdia, Sueca, Senyera, Alberic, Torrent, Massanassa, Xirivella, Llíria, Casinos, Bétera, L'Eliana, Castelló, Onda, Vila-Real, Burjassot, Godella, Alboraia i molts més). El motiu és molt simple: falten tres setmanes exactes pera a les eleccions i estem anant de poble en poble, de persona en persona, explicant el que hem fet i el que farem.
M'agrada dir allà on vaig que en el temps que queda per a les eleccions no pense demanar el vot a ningú. Pense traslladar un missatge d'amor. Esta gent del PP que ens (mal)governa i que ha deixat la Generalitat Valencia en les quotes més baixes de dignitat i més altes de vergonya, es mou per sentiments humans molt poderosos: l'avarícia, l'odi, la rancúnia, el poder, etc. Però hi ha un poder superior a estos: es tracta de l'amor. L'amor que va inspirar fa més de 200 anys els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, valors que hui en dia adquireixen impuls renovat, és el que canviarà la política d'esta terra nostra.
Per això, en els 21 dies que queden fins les eleccions, no vos demanaré el vot, ni vos explicaré què hem fet ni què farem, perquè tot això ja ho sabeu i per a això estan, a més, les pàgines web dels partits, la meua, etc. En este bloc, que és molt més personal i on vos he contat sempre la meua part més íntima, em limitaré, també, a traslladar-vos el meu missatge d'amor

dijous, 24 de març de 2011

El dissabte, jo també estaré







Perquè no volem un President mentirós. Perquè ja estem farts de corrupció. Perquè els valencians ens mereixem un governants decents. Perquè la política és per servir al poble, i no per servir-se del poble. Perquè democràcia és transparència. Perquè no volem censura, sinó llibertat. Perquè no volem que malbaraten els nostres diners. Perquè volem una educació pública, de qualitat i dotada econòmicament. Perquè ens estimem la nostra llengua. Perquè volem que els diners de la cooperació vagen a qui els necessita. Perquè no volem consellers que s'amaguen en armaris foscos per espiar la privacitat de les persones. Perquè estimem la discrepància i la llibertat. Perquè volem que la gent estime com vulga. Perquè ens estimem el nostre país, el nostre territori, el nostre aire i la nostra terra. Perquè estimem la bona gent de tot el món. Perquè els diners comuns s'han d'usar per al benestar comú.
Perquè desitgem un país on la gent nasca igual, cresca en llibertat, estime a qui vulga i com vulga i muiga amb dignitat.
Perquè volem la felicitat de tots els dies.
Per tot això, i per molt més, jo també aniré el dissabte a manifestar-me per la dignitat del poble valencià.

dilluns, 14 de març de 2011

Homenots i donotes


Foto: PRATS i CAMPS

Foto: PRATS i CAMPS




Els últims dies he tingut ocasió de conéixer en persona dos sers humans dels que mereix la pena.
Un d'ells, Pasqual Maragall, que va vindre a València a presentar el documental "Bicicleta, cullera, poma", sobre l'alzheimer que té diagnosticat. El documental, per ell sol, impressiona, però conéixer Maragall en persona impressiona encara més. Moltes vegades, i no sempre sense raó, la gent no veu en els polítics persones. Jo sempre pense que les persones estan en centre de l'activitat política i això és el que a mi m'espenta, però la realitat política valenciana i els actuals governants, moltes vegades em fan dubtar que la política per a ells siga un propòsit noble. Per això, sentir a Maragall dir que "primer anàrem a per les Olimpíades per a Barcelona, després anàrem a governar Catalunya i ara anem a per l'Alzheimer" esborrona i em reconcilia amb el ser humà i la política.
L'altra persona a qui he tingut el plaer de conéixer és Mónica Frassoni, eurodiputada italiana i Presidenta del Partit Verd Europeu. Va vindre a València per aportar la seua experiència en la creació d'una única força política que reculla l'esperit de l'ecologisme polític i l'esquerra. El seu currículum impressiona, parla diversos idiomes amb una fluïdesa envejable, té una solvència intel·lectual i ideològica de primera magnitud i, a més, una concreció i una visió pràctica de la política digna d'admiració. I a més, és un ser humà excepcional.
La política es fa per a les persones i les persones fan la política. Aquesta és la meua divisa i, pel que he pogut comprovar amb Pasqual Maragall i Mónica Frassoni no estic sola en aquesta idea. Ja sabia que no ho estava, però ara, a més de saber que gent que admire es guia per la mateixa divisa, he tingut la immensa sort de conéixer dos sers humans de primera categoria.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Per la llibertat d'expressió






És difícil haver d'escriure una entrada reivincidat un dret tan humà com el de la llibertat d'expressió. Resulta difícil explicar als teus fills que les sèries de dibuixos animats que veien ja no les podran vore perquè en l'any 2011 un govern decideix tallar les emissions d'una televisió veïna. Que complicat és entendre que siga més simple seguir el que passa a Bahrein o a Líbia (per cert, ara s'enteren que a Líbia, o a Egipte, o a Bahrein hi ha dictadures, ells, els que les han sustentades...) que gaudir amb la programació d'una televisió que se situa a 300 km de casa. Que en el món actual, on la informació circula lliurement, uns governs (un, el de Camps, i l'altre, el de Madrid) no entenguen que no poden posar portes al camp i que pensen que limitant-nos l'accés a un mitjà de comunicació es limitarà la nostra capacitat d'anàlisi i crítica, resulta lamentable. És un lliberticidi més que no podrà amb nosaltres.
Per cert, on estava ahir el PSPV i Alarte o Calabuig? Probablement estaven defenent assumptes de molta major importància per a la ciutadania valenciana, com pot ser, per exemple, l'elaboració de les llistes de Castelló, de València, de Benidorm, d'Alacant o vés a saber...
Tristos, molt tristos, uns i altres.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Per la memòria, la dignitat i la justícia






Dijous passat vaig estar en la presentació d'un llibre de suport a Baltasar Garzón. En una sala abarrotada del Col·legi Major Rector Pesset, el jutge José María Tomás y Tio i l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo van posar sobre la taula, de manera tansparent, la tragèdia que suposa que l'únic jutge que ha intentat portar als tribunals el règim franquista haja acabat davant dels tribunals ell mateix.
Va ser un acte farcit d'emoció, de testimonis, de dignitat i de crits de justícia. La democràcia té un deute pendent amb les víctimes del franquisme. En primer lloc amb les víctimes directes: morts, desapareguts, assassinats que mereixen un lloc on descansar en pau o el simple reconeixement de la desaparició forçada de decenes de milers de persones. Però també les víctimes indirectes: fills órfens furtats, víudes, famílies trencades, un país dividit i humiliat.
En l'acte no es va sentir ni una sola paraula reclamant venjança. Ni una expressió d'odi. Sí es va escoltar, i molt, les paraules justícia, reparació i veritat. Perquè les víctimes només són dignes quan coneixen la veritat dels fets. I en aquest país, no només encara no es coneix la veritat de la repressió franquista, sinó que es persegueix a qui la busca. I això, en opinió d'una magistrada de l'Audiència Nacional, perquè encara queden assassins vius.
Com es va dir durant l'acte, els vencedors de la guerra no es limitaren a curar les seues ferides, sinó que van llançar sal sobre les dels vençuts, que continuen sagnant, mentre que les seues estan curades i indemnitzades.
Per això, perquè busca la veritat, la dignitat, la reparació i la justícia, jo també sóc Garzón