Dos anys de legislatura

Dos anys ja! Que ràpid i que lent. Qui m'ho anava a dir a mi, quan fa poc més de dos anys vaig prometre el càrrec de diputada, que en dos anys anaven a passar tantes coses. Han sigut anys intensos, agredolços, de molta faena, fins arribat al moment actual. La política del Consell del Partit Popular ha situat el País Valencià en un moment d'emergència democràtica. No es tracta només de la situació jurídica del President Camps, ni de les mentides constants que vessa davant les Corts, davant els tribunals de justícia i davant de tota la ciutadania. Es tracta de la usurpació de les institucions que està duent a terme la dreta. La manipulació i el segrest a què han sotmés les Corts o Canal 9 (el principal mitjà de comunicació públic valencià, no s'ha d'oblidar), provoca vergonya i inquietud democràtica. Les Corts Valencianes, amb la seua presidenta Silenciosa Martínez al front, són un instrument al servei del Partit Popular i ja no guarden ni les formes.
L'acte de celebració dels dos anys de legislatura que vam fer el dijous passat no pogué celebrar-se en les Corts perquè se'ns denegà el permís. El motiu va ser que el lloc demanat (una sala de les Corts) no estava previst per a aquest ús. O siga, que les Corts no són el lloc adequat perquè un Grup Parlamentari faça balanç de la seua gestió davant dels ciutadans i ciutadanes que els han votat. Quina concepció de la democràcia, la d'aquesta gent. I després s'escandalitzen quan els recordem el seu passat.
Però ben mirat, millor que no ens deixaren les Corts. D'aquesta manera vam poder un acte polític molt emotiu en companyia de tot aquell que volgué acudir. Estiguérem acompanyats d'amigues i amics, dels treballadors i les treballadores del grup parlamentari, de representants de col·lectius socials... Nosaltres sí que estàvem ben arropats, però amb la roba de l'estima que no es compra en tendes de nom de ciutat italiana. I, a més, en un col·legi major de la Universitat de València que porta el nom del Catedràtic de Medicina i Rector de la Universitat Peset Aleixandre, que va ser empresonat i afusellat per Franco després d'acabada la guerra civil.
Hem celebrat dos anys de legislatura. Ara en queden dos més de treball i de preparació de l'alternativa per desallotjar la dreta del poder polític. Cal redoblar esforços i treballar perquè Compromís siga, el 2011, la força política que propicie el canvi. I ho farem porta a porta, cor a cor. I ho farem amb la força dels arguments, de la raó i de la passió. Amb la revolució de les paraules.

I, mentrestant, seguim fent camí

L'activitat d'una diputada, com és evident, no queda reclosa en les butaques de cuiro de l'hemicicle. Això, almenys per a la gent d'esquerra, és una cosa que no té cap dubte. Les diputades, els diputats, no som més que els representants de la voluntat popular en el Parlament. La nostra veu no ens pertany, sinó que és la veu de la gent que ens ha votat. Per això, quan la Presidenta ens nega la paraula o ens expulsa de les Corts, no ens ho fa individualment a nosaltres, sinó a totes les persones que han confiat en mi perquè diga les coses que elles no poden dir.
I per això també, la nostra activitat no acaba en la porta del Palau de Sant Llorenç. Hem de retre comptes de les coses que fem, participar en les activitats que s'hi convoquen, assistir als actes que ens conviden o a aquells a què considerem que hem d'estar o que estem a gust.
Entre aquests actes, fa uns dies es va convocar una concentració popular, a través de les noves xarxes socials d'internet, per demanar la dimissió de Camps i exigir transparència en tots els casos de corrupció que esqguiten el Consell del partit popular. Va ser un èxit de convocatòria on vaig tindre el gust de poder participar perquè em trobava a gust, en casa, amb la gent normal del carrer. I va ser un model de convocatòria feta des de l'anonimat, des de la ràbia de la gent que no es resigna a deixar-se dur ni a votar cada quatre anys. I va ser una convocatòria de demostra que les maneres de lluitar de hui no tenen res a vore amb les velles formes de fer política. Cal tindre confiança, molta confiança, en la difusió de la veritat, de la informació i del sentit democràtic de la societat.
I ahir mateix, com cada anys des de fa molts, la manifestació de l'orgull gai convocat pels amics del Col·lectiu Lambda, amb qui tantes coses, tantes emocions i tantes vivències m'uneixen. Encara recorde les manifestacions de fa alguns anys, sense carrosses, sense partits que s'afigen a última hora i a desgana, sense grans locals d'oci... Eren l'inici d'allò que ara és la gran festa de la reivindicació des drets de lesbianes, gais, transsexuals i bissexuals, La lluita d'aquestes persones, encarnada pel Lamda, és una de les revolucions que més m'ha apassionat sempre, perquè és la lluita perquè es reconega l'amor. Què hi ha més revolucionari que acò? Per què algú pot estar en contra del fet que dos persones es puguen manifestar el seu afecte i que això tinga el matei efecte que qualsevol altra manifestació d'afecte? Doncs això, amics del Lambda, segui fent camí, seguiu viatjant a Ítaca!

Nova vergonya en les Corts Valencianes

Dijous passat va ser un altre dia trist per a la democràcia valenciana. En realitat, una setmana que comença amb la mort de Benedetti i continua amb la declaració de Camps com a imputat per un pressumpte delicte de suborn, no pot ser una bona setmana. Dijous, a més, en les Corts es va escenificar un nou acte del PP en la seua estratègia de silenciar l'oposició. És curiosa la reacció de la dreta quan li recordes el seu passat. Per què els deu saber tan malament que recordem que el seu President Fundador i senador, Manuel Fraga, va ser ministre de Franco? Per què hem de suportar en silenci que ens diguen que no creiem en la pressumpció d'innocència, que estem instal·lats en la cultura de la mort, que provenim d'una ideologia totalitària i tantes altres barbaritats? Per què els senta tan mal que els recordem que perquè ells puguen ara llançar tantes insídies milers i milers de persones van ser empresonades, torturades o assassinades en este país? I per què no es pot dir amb la cara ben alta que aquestes persones, lluitadores per la llibertat, formen part de la tradició més noble de l'esquerra espanyola, mentre que la tradició de la dreta està, precisament, en el bàndol contrari? I per a mostra, el següent botó: Alianza Popular, el partit d'on naix el PP el 1989, va ser fundada l'any 1976 per Manuel Fraga, Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente, Laureano López Rodó i Gonzalo Fernández de la Mora (coneguts com "Los 7 Magníficos"). Totes aquestes persones van ser ministres franquistes i formaren part de governs que dictaven sentències de mort contra militants demòcrates. No parlem de la guerra civil. Parlem de l'Espanya dels anys 60 i 70 (en el 75, mentre els fundadors del posteriorment anomenat Partit Popular estaven en la mateixa taula que Franco, 5 joves van ser afusellats per a escarni d'Espanya). Als anys 70 joves lluitadors per la democràcia i la llibertat morien pels carrers a mans de bandes feixistes amb impunitat policial alentada des del govern en què participaven els fundadors del PP. I en les comissaries es torturava de manera sistemàtica amb la passivitat (per no dir paraules més fortes) del govern on participaven els fundadors del Partit Popular. Estos són, per tant, els avantpassats ideològics de la dreta en el nostre país. I ells ho saben. I per això es reboten tant quan se'ls recorda.
Deia al principi de l'entrada que una setmana que comença amb la mort del Benedetti (a qui tantíssim dec i a qui tantíssim he admirat) no podia ser una bona setmana. Vos regale a tots el poema de Benedetti que vaig intentar llegir en les Corts i que la Presidenta em va impedir (i un altre dia li dedicarem una entrada del bloc a Milagrosa Martínez, el nom de la qual és l'únic motiu que trobe que explique que puga presidir un parlament):

PAUSA

De vez en cuando hay que hacer
una pausa

contemplarse a sí mismo
sin la fruición cotidiana

examinar el pasado
rubro por rubro
etapa por etapa
baldosa por baldosa

y no llorarse las mentiras
sino cantarse las verdades

Sobre samarretes i vergonyes antidemocràtiques

L'espectacle de dijous passat a les Corts Valencianes dia en què vaig ser expulsada per la Presidenta de les Corts, conegut desgraciadament per tot el món, m'ompli de vergonya aliena, de tristor, de ràbia democràtica i d'orgull. I m'explicaré
La vergonya ve produïda perquè la Presidenta de les Corts, com ja se sabia però ha quedat demostrat ara, no presideix la Institució, sinó que actua al dictat (o Diktat, ara que l'alemnay està de moda, com la paraula Gürtel demostra) marcat pel Grup Parlamentari Popular. Per qui encara no s'haja enterat, dijous portava una samarreta que feia al·lusió irònica al fet que Camps, de nou, s'havia burlat de les Corts perquè dos dies abans de la sessió de control va anunciar que no assistiria perquè estava de viatge a Boston. Com és fàcil d'imaginar, un viatge a l'estranger del President de la Generalitat no s'organitza d'un dia per a un altre, sinó que cal una preparació, logística, contactes amb les ambaixades, qüestions de seguretat, etc. Quan la setmana anterior es va planificar la sessió parlamentària d'aquesta setmana, és evident que ja es coneixia el viatge, però ningú del Consell va dir res i es van esperar dos dies abans a la sessió de control per fer-lo públic. I no és la primera vegada que Camps desapareix de les Corts de manera sorpresiva hores abans d'una sessió de control parlamentària, especialment quan es tracten temes incòmodes. Aquest era el fet que es pretenia denunciar amb la samarreta: la fugida de Camps a l'Oest sense previ avís als diputats i diputades que tenim l'obligació constitucional de fer control de la tasca del Consell. En el nostre cas era la segona vegada que ens deixava penjats sense donar explicacions sobre les concessíons de TdT i la connexió d'aquestes amb Ulibarri (imputat pel jutge Garzón). Quan els diputats del PP avisen a la Presidenta (ella ni s'havia enterat) de la meua samarreta, m'indica que me la lleve, a la qual cosa li advertisc que, de fer-ho, em quedaria en roba interior i, en vista de la incapacitat per eixir del pas d'una situació que li ve gran, la Presidenta ens convoca als tres portaveus parlamentaris. Mentre baixe, em toca escoltar diversos improperis sobre la meua vestimenta ("mona", "ridícula", quina obessió pel vestuari té aquesta gent!). En la reunió s'acorda amb la Presidenta que em llevaré la samarreta però que tindré ocasió d'explicar al Plenari els motius pels quals la portava. Arribats a aquest pacte, quan em dispose a eixir de l'hemicicle per a canviar-me de roba, tornar i tenir l'ocasió d'explica-me, quina és la meua sorpresa quan escolte com la Presidenta em crida a l'ordre. Inaudit, perquè uns instants abans Ricardo Costa, Ángel Luna, la Mesa de les Corts i jo mateixa, havíem acordat la solució. En vista del canvi sorpresiu, no abandone el Plenari, mentre li explique que la meua intenció era canviar-me la samarreta, em torna a cridar a l'ordre i, a la tercera, m'expulsa, aplicant el Reglament de les Corts. Ara s'ha sabut la veritat: Rafael Maluenda, seguint instruccions de Ricardo Costa, i després d'haver-nos reunit amb la Presidenta, puja a la Presidència de la Cambra i li diu exactament a Milagrosa Martínez què ha de fer per expulsar-me. I ho fa amb la paraula "Contraorden". Quina vergona! Podeu vore la seqüència exacta, publicada al Levante-EMV, fent clic en l'enllaç d'inici de l'entrada. La Presidenta de les Corts és una titella a les ordres i a les contraordres dels diputats d'un grup parlamentari. És una persona incapaç de complir un pacte si moments després de l'acord rep una ordre del seu partit en el sentit contrari. Vergona, molta vergonya.
Tristor. Quan em van expulsar (expulsió que recorreré perquè, amb el reglament en la mà no hi ha cap motiu per haver-me cridat a l'ordre ni, evidentment, per expulsar-me), els diputats del PP van aplaudir. Que trist! Cal recordar a esta gent que un diputat o una diputada no es representen a ells mateixos, sinó que són els dipositaris dels milers de persones que els han votat. Si s'expulsa una veu d'un Parlament, s'expulsa amb ella la veu de tota la gent a qui democràticament representa. La decisió antireglamentària adoptada per la Presidenta i aplaudida pels diputats del PP deixà sense representació parlamentària als milers de persones que ens van votar en les eleccions. Això provoca l'alegria del Partit Popular transformada en aplaudiments. A mi, en canvi, em causa tristor, molta tristor.
La ràbia democràtica ve donada perquè eixe matí, abans de la trista sessió parlamentària, el Grup Parlamentari de Compromís havíem fet públic una nova relació d'adjudicacions de contractes a dit, efectuats per diverses Conselleries, vinculats amb les empreses de la trama corrupta del cas Gürtel. Com que en les Corts Valencianes és impossible fer el seguiment d'aquests contractes perquè ens neguen la documentació requerida (1512 peticions al Consell sense resposta), hem enviat totes les dades de què disposem a l'Audiència Nacional perquè s'incorporen al sumari instruït per Garzón. Només entre quatre Conselleries i dos Fundacions Públiques, el montant de contractes menors adjudicats a empreses de la trama corrupta suma més de mig milió d'euros. I el Consell no contesta. I Camps en Boston. I el PP aplaudint. És o no és per sentir ràbia democràtica que el motiu de preocupació de la dreta siga una samarreta?
I finalment, l'orgull. L'orgull d'estar acompanyada per un grup parlamentari digníssim. I no parle només d'Enric Morera, de Mireia Mollà o de Josep Maria Pañella, que m'acompanyaren en un acte de dignitat que els honra el dia que em van expulsar. Parle del conjunt de persones (Esther, Pilar, Pepa, Alfonso, Vicent, Paco, Evarist, Salva i ara Enric) que dia a dia fan el treball que altres amplifiquem des dels micros, però que ells preparen des del mètode i el rigor. I parle també de l'orgull que sent per les mostres de suport rebudes estos dies (gràcies, Manolo Alcaraz pel teu article) d'amics i de gent desconeguda que ens reconeixen el treball i ens animen a continuar pel camí de la justícia i la dignitat.

1r de Maig: Pel treball

La gent d'esquerres tenim clar que el nostre treball està tant en les institucions com en el el carrer. La defensa dels drets ciutadans i la lluita per la millora de la qualitat de vida de totes les persones no es fa únicament des dels despatxos, sinó que cal cal estar on tenen lloc els problemes. Les mobilitzacions ciutadanes són consubstancials a la història i la tradició de les esquerres i entre aquestes mobilitzacions, el primer de maig ocupa el lloc central en el meu cor i la meua ideologia.
El primer de maig no és una data més en el calendari de la gent compromesa. El primer de maig simbolitza l'entroncament amb la més noble tradició de la lluita internacional de la classe obrera en la lluita i reivindicació dels seus drets. Està clar que les reivindicacions actuals, les del 2009, tenen poc a veure amb els inicis d'aquest dia, quan la II Internacional va cridar a les treballadores i als treballadors de tot el món a manifestar-se en defensa de reivindicacions bàsiques sobre la jornada laboral, les vacances, la seguretat social i en record dels treballadors de Chicago executats un any abans per les autoritats (els tristament famosos "màrtirs de Chicago").
Estem en plena crisi econòmica i la desocupació, la preocupació pel treball, la pèrdua de poder adquisitiu i la tendència de la patronal per eliminar drets socials ens preocupen a totes les persones de bé. Els sindicats han cridat a la mobilització dels treballadors i les treballadores en defensa del treball, contra l'especulació, per la sostenibilitat econòmica i ecològica del model productiu. Perquè aquesta no és una crisi generada per la gent treballadora, no. Es tracta d'una crisi provocada per la pròpia dinàmica insostenible del sistema capitalista que ara, a més, proposa retalls socials que afectaran més encara a les capes més dèbils de la societat, mentre que els que s'han enriquit vergonyosament els últims anys es diuen andana. No és cert que tots hàgem de col·laborar per tornar a la situació anterior, perquè la situació anterior és la que ens va portar a la situació actual. Cal aprofitar per canviar el model, per substituir l'especulació per la producció neta, les privatitzacions per serveis públics i drets socials, i la competència salvatge per la qualitat de vida i la solidaritat. Per això vaig eixir al carrer l'1 de maig.

Sobre falles, sastres i trames

Les sospites de corrupció sobre el Consell, avalades per l'apagada informativa sistemàtica a què el Govern Valencià sotmet els diputats i les diputades, no només no minven, sinó que augmenten dia a dia. Tantes ramificacions comença a haver-hi que resulta difícil no perdre's, entre els events, les taronges, els taronchers i les eternes joventuts. En Iniciativa hem elaborat un quadre-resum on s'aprecien molt bé les ramificacions i els enllaços entre totes les empreses, persones, societats que són objecte d'investigació judicial en aquest moment. És difícil centrar-se, però paga la pena, perquè al final, tot i semblar fosc, molt fosc, en realitat és transparent com l'aigua.
I per somriure, vos deixe una gracieta gràfica per animar-nos una miqueta, que en els temps que corrent no ve gens malament

El calaix de sastre i El Curt Ingrés

No sabem com acabarà (judicialment parlant, perquè políticament ja hem comentat que el Govern de la dreta del PP de Camps està tocat) Camps i el seu seguici. El que sí que sabem és que estan, més que tocats, atordits. Si recordeu la pel·li "Els Intocables d'Elliot Ness", de Bryan de Palma, hi ha una dramàtica escena on un sicari d'Al Capone aconseguix assassinar un dels policies de Ness, amb fama d'incorruptibles i inabastables i, amb la seua sang, escriu sobre la paret: "Tocables". Doncs bé, mutatis mutandis, aquesta és la sensació que deu tindre el PP: són tocables. Han caigut de la seua torre d'ivori i no poden fer el que vulguen. Els seus actes, els seus embolics, estan sotmesos, com els de tot el món, a la supervisió judicial. Hi ha moltes sospites i la negativa a informar, a mostrar documents, a entregar els papers requerits per l'oposició, augmenten les sospites.
Ahir vaig passar per una falla que ironitzava sobre la crisi. En una escena, dos senyores competien per un tros de tela que estava molt rebaixada. L'escena s'emmarcava amb l'eslògan "El Curt Ingrés", escrit amb la tipografia dels coneguts grans magatzems. Mentre continuava veient la falla, vaig somriure i l'escena em va recordar a Camps. I no precisament pel curt ingrés.
I per cert: Castellano dimissió!
I finalment: Font de Mora dimissió!