L'espectacle de dijous passat a les Corts Valencianes dia en què vaig ser expulsada per la Presidenta de les Corts, conegut desgraciadament per tot el món, m'ompli de vergonya aliena, de tristor, de ràbia democràtica i d'orgull. I m'explicaré
La vergonya ve produïda perquè la Presidenta de les Corts, com ja se sabia però ha quedat demostrat ara, no presideix la Institució, sinó que actua al dictat (o Diktat, ara que l'alemnay està de moda, com la paraula Gürtel demostra) marcat pel Grup Parlamentari Popular. Per qui encara no s'haja enterat, dijous portava una samarreta que feia al·lusió irònica al fet que Camps, de nou, s'havia burlat de les Corts perquè dos dies abans de la sessió de control va anunciar que no assistiria perquè estava de viatge a Boston. Com és fàcil d'imaginar, un viatge a l'estranger del President de la Generalitat no s'organitza d'un dia per a un altre, sinó que cal una preparació, logística, contactes amb les ambaixades, qüestions de seguretat, etc. Quan la setmana anterior es va planificar la sessió parlamentària d'aquesta setmana, és evident que ja es coneixia el viatge, però ningú del Consell va dir res i es van esperar dos dies abans a la sessió de control per fer-lo públic. I no és la primera vegada que Camps desapareix de les Corts de manera sorpresiva hores abans d'una sessió de control parlamentària, especialment quan es tracten temes incòmodes. Aquest era el fet que es pretenia denunciar amb la samarreta: la fugida de Camps a l'Oest sense previ avís als diputats i diputades que tenim l'obligació constitucional de fer control de la tasca del Consell. En el nostre cas era la segona vegada que ens deixava penjats sense donar explicacions sobre les concessíons de TdT i la connexió d'aquestes amb Ulibarri (imputat pel jutge Garzón). Quan els diputats del PP avisen a la Presidenta (ella ni s'havia enterat) de la meua samarreta, m'indica que me la lleve, a la qual cosa li advertisc que, de fer-ho, em quedaria en roba interior i, en vista de la incapacitat per eixir del pas d'una situació que li ve gran, la Presidenta ens convoca als tres portaveus parlamentaris. Mentre baixe, em toca escoltar diversos improperis sobre la meua vestimenta ("mona", "ridícula", quina obessió pel vestuari té aquesta gent!). En la reunió s'acorda amb la Presidenta que em llevaré la samarreta però que tindré ocasió d'explicar al Plenari els motius pels quals la portava. Arribats a aquest pacte, quan em dispose a eixir de l'hemicicle per a canviar-me de roba, tornar i tenir l'ocasió d'explica-me, quina és la meua sorpresa quan escolte com la Presidenta em crida a l'ordre. Inaudit, perquè uns instants abans Ricardo Costa, Ángel Luna, la Mesa de les Corts i jo mateixa, havíem acordat la solució. En vista del canvi sorpresiu, no abandone el Plenari, mentre li explique que la meua intenció era canviar-me la samarreta, em torna a cridar a l'ordre i, a la tercera, m'expulsa, aplicant el Reglament de les Corts. Ara s'ha sabut la veritat: Rafael Maluenda, seguint instruccions de Ricardo Costa, i després d'haver-nos reunit amb la Presidenta, puja a la Presidència de la Cambra i li diu exactament a Milagrosa Martínez què ha de fer per expulsar-me. I ho fa amb la paraula "Contraorden". Quina vergona! Podeu vore la seqüència exacta, publicada al Levante-EMV, fent clic en l'enllaç d'inici de l'entrada. La Presidenta de les Corts és una titella a les ordres i a les contraordres dels diputats d'un grup parlamentari. És una persona incapaç de complir un pacte si moments després de l'acord rep una ordre del seu partit en el sentit contrari. Vergona, molta vergonya.
Tristor. Quan em van expulsar (expulsió que recorreré perquè, amb el reglament en la mà no hi ha cap motiu per haver-me cridat a l'ordre ni, evidentment, per expulsar-me), els diputats del PP van aplaudir. Que trist! Cal recordar a esta gent que un diputat o una diputada no es representen a ells mateixos, sinó que són els dipositaris dels milers de persones que els han votat. Si s'expulsa una veu d'un Parlament, s'expulsa amb ella la veu de tota la gent a qui democràticament representa. La decisió antireglamentària adoptada per la Presidenta i aplaudida pels diputats del PP deixà sense representació parlamentària als milers de persones que ens van votar en les eleccions. Això provoca l'alegria del Partit Popular transformada en aplaudiments. A mi, en canvi, em causa tristor, molta tristor.
La ràbia democràtica ve donada perquè eixe matí, abans de la trista sessió parlamentària, el Grup Parlamentari de Compromís havíem fet públic una nova relació d'adjudicacions de contractes a dit, efectuats per diverses Conselleries, vinculats amb les empreses de la trama corrupta del cas Gürtel. Com que en les Corts Valencianes és impossible fer el seguiment d'aquests contractes perquè ens neguen la documentació requerida (1512 peticions al Consell sense resposta), hem enviat totes les dades de què disposem a l'Audiència Nacional perquè s'incorporen al sumari instruït per Garzón. Només entre quatre Conselleries i dos Fundacions Públiques, el montant de contractes menors adjudicats a empreses de la trama corrupta suma més de mig milió d'euros. I el Consell no contesta. I Camps en Boston. I el PP aplaudint. És o no és per sentir ràbia democràtica que el motiu de preocupació de la dreta siga una samarreta?
I finalment, l'orgull. L'orgull d'estar acompanyada per un grup parlamentari digníssim. I no parle només d'Enric Morera, de Mireia Mollà o de Josep Maria Pañella, que m'acompanyaren en un acte de dignitat que els honra el dia que em van expulsar. Parle del conjunt de persones (Esther, Pilar, Pepa, Alfonso, Vicent, Paco, Evarist, Salva i ara Enric) que dia a dia fan el treball que altres amplifiquem des dels micros, però que ells preparen des del mètode i el rigor. I parle també de l'orgull que sent per les mostres de suport rebudes estos dies (gràcies, Manolo Alcaraz pel teu article) d'amics i de gent desconeguda que ens reconeixen el treball i ens animen a continuar pel camí de la justícia i la dignitat.
