dissabte, 22 de maig de 2010

En defensa dels drets socials






Dijous passat vaig estar amb Mireia Mollà en la manifestació convocada per tots els sindicats que protestaven contra les mesures adoptades eixe mateix matí al Consell de Ministres. Vaig retrobar-me amb bonc i vells amics (vells amics... quin vertigen, mare meua!), entre ells el meu admirat professor de filosofia en l'Institut de Paterna i actual membre de l'executiva de la Federació d'Ensenyament de CC.OO. Luis García Trapiello.
La manifestació, la protesta dels sindicats de classe, consitueix un símbol que va més enllà de la baixada dels salaris als empleats públics (per cert, que no a tots perquè, per exemple, als militars no els toquen els jornals). El Decret-Llei del dijous del Consell de Ministres, així com la intervenció del President del Govern al Congrés dels Diputats dimecres passat marca el fi de la innocència de ZP. Són símbols. Però els símbols, la credibilitat i la confiança, units a la solvència ideològica, són el bagatge més important que pot oferir hui en dia un polític perquè la gent confie en ell o en ella. I tot això ho ha perdut el President del Govern. Perquè ha atacat directament la línia de flotació més sensible que té un treballador, que és el seu salari. I ho ha fet quan no han passat ni cinc mesos després d'haver aprovat el seu conveni col·lectiu, que són els Pressupostos Generals de l'Estat. I ho ha fet sense negociació prèvia amb els sindicats. I amb una gravíssima descoordinació entre els membres del Govern. I sense cap contraprestació ni cap mesura simbòlica d'esquerres alternativa. Ho fa contra els vulnerables i, a més, amb conflicte social. Perquè funcionaris no són només els directors generals o els caps de serveis de les administracions públiques. Funcionaris són les conserges dels col·legis, els administratius de les biblioteques, els bombers, els auxiliars de gestió dels centres de salut, els telefonistes dels serveis d'emergència, les persones que obrin i tanquen els museus, les responsables del manteniment d'una residència d'ancians, etc, etc, etc. I molts d'ells, moltes d'elles, són també mileuristes. I la mateixa cosa podem dir de les pensions, eixes que el President del Govern, abans ZP, deia que mai no deixarien de pujar.
És la mesura social més greu, més desafortunada i menys d'esquerres de la democràcia.
I una postil·la final: Ha pensat el President del Govern en quina situació deixa a la resta dels treballadors quan els toque negociar els seus convenis? Qualsevol empresari a partir d'ara, en qualsevol moment, té totes la munició per poder jugar amb els jornals dels seus treballadors i treballadores. L'argument serà impecable: si el Govern ho ha fet amb els seus treballadors, per què no ho puc fer jo?