diumenge, 28 de juny de 2009

I, mentrestant, seguim fent camí

















L'activitat d'una diputada, com és evident, no queda reclosa en les butaques de cuiro de l'hemicicle. Això, almenys per a la gent d'esquerra, és una cosa que no té cap dubte. Les diputades, els diputats, no som més que els representants de la voluntat popular en el Parlament. La nostra veu no ens pertany, sinó que és la veu de la gent que ens ha votat. Per això, quan la Presidenta ens nega la paraula o ens expulsa de les Corts, no ens ho fa individualment a nosaltres, sinó a totes les persones que han confiat en mi perquè diga les coses que elles no poden dir.
I per això també, la nostra activitat no acaba en la porta del Palau de Sant Llorenç. Hem de retre comptes de les coses que fem, participar en les activitats que s'hi convoquen, assistir als actes que ens conviden o a aquells a què considerem que hem d'estar o que estem a gust.
Entre aquests actes, fa uns dies es va convocar una concentració popular, a través de les noves xarxes socials d'internet, per demanar la dimissió de Camps i exigir transparència en tots els casos de corrupció que esqguiten el Consell del partit popular. Va ser un èxit de convocatòria on vaig tindre el gust de poder participar perquè em trobava a gust, en casa, amb la gent normal del carrer. I va ser un model de convocatòria feta des de l'anonimat, des de la ràbia de la gent que no es resigna a deixar-se dur ni a votar cada quatre anys. I va ser una convocatòria de demostra que les maneres de lluitar de hui no tenen res a vore amb les velles formes de fer política. Cal tindre confiança, molta confiança, en la difusió de la veritat, de la informació i del sentit democràtic de la societat.
I ahir mateix, com cada anys des de fa molts, la manifestació de l'orgull gai convocat pels amics del Col·lectiu Lambda, amb qui tantes coses, tantes emocions i tantes vivències m'uneixen. Encara recorde les manifestacions de fa alguns anys, sense carrosses, sense partits que s'afigen a última hora i a desgana, sense grans locals d'oci... Eren l'inici d'allò que ara és la gran festa de la reivindicació des drets de lesbianes, gais, transsexuals i bissexuals, La lluita d'aquestes persones, encarnada pel Lamda, és una de les revolucions que més m'ha apassionat sempre, perquè és la lluita perquè es reconega l'amor. Què hi ha més revolucionari que acò? Per què algú pot estar en contra del fet que dos persones es puguen manifestar el seu afecte i que això tinga el matei efecte que qualsevol altra manifestació d'afecte? Doncs això, amics del Lambda, segui fent camí, seguiu viatjant a Ítaca!