Ahir vaig participar en una manifestació en defensa del poble Palestí i de rebuig als atacs indiscriminats de l'exèrcit israelià cap a la població de Gaza que, quan escric açp, ha patit ja més de 1.200 morts. La manifestació d'ahir no tenia arguments polítics ni partidistes, sinó ètics i morals. La humiliació històrica que a què està sotmesa Palestina des de 1948 necessita una reparació i una solució immediates que la comunitat internacional haurà d'afrontar com més prompte millor. L'ofensiva militar d'Israel, atacant organismes internacionls com l'ONU o la Mitja Lluna Roja, contravenint la Convenció de Ginebra prohibint corredors humanitaris per a l'assistència a les víctimes o bombardejant escoles, vulnerant els més elementals drets humans per l'atac a la població civil de manera indiscriminada, provoca vergonya a qualsevol persona de bona fe. Però aquesta vergonya es transforma en indignació quan s'observa la reacció (la manca de reacció) de la comunitat internacional, l'absoluta incompetència de la Unió Europea amb Solana, Tony Blair i Durao Barroso al front, el silenci còmplice de molts governs àrabs o la impossibilitat per fer complir les resolucions de l'ONU. Tan difícil és cridar a consultes als ambaixadors d'Israel en els països europeus? Tan difícil és que els països democràtics retiren retiren cautelarment els seus ambaixadors a Israel (i ja no parlem de trencar relacions democràtiques com ha fet Bolívia o Veneçuela)? Tan difícil és que els països democràtics (Espanya entre ells) congelen la venda d'armes a Israel? Tan difícil és que la Internacional Socialista (encara existeix?) exigisca a un correligionari com és el President d'Israel, Simon Peres, l'immediat compliment de les resolucions de l'ONU si vol seguir sent membre de tan selecte grup? I ja no parle de sancions econòmiques, ni d'impedir la participació cautelar d'Israel en determinats organismes, ni de l'exigència que hauria de fer l'Agència de l'Energia Atòmica per visitar les instal·lacions israelianes, ni, ni, ni...
Ara Israel diu que declara un alto el foc. Ara. L'alto el foc no és la pau. La pau només arribarà quan l'alto el foc estiga supervisat per mediadors internacionals, quan Israel abandone els territoris ocupats il·legalment per la força de les armes, quan els palestins abandonen els camps de refugiats i puguen tornar a les seues cases, quan s'alce el bloqueig econòmic inhumà a què està sotmesa Gaza i Cisjordània, quan es tombe el mur de la vergonya que aïlla el poble palestí i que ha ordenat destruir la Tribunal Internacional de Justícia i l'Assemblea General de les Nacions Unides, quan es reactive l'aeorport internacional de Gaza (per cert, construït amb fons europeus i especialment espanyols), bombardejat i destruït per l'exèrcit israelià.
Mentre tot açò passa, jo també sóc palestina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada