diumenge, 6 de febrer de 2011

Per la memòria, la dignitat i la justícia






Dijous passat vaig estar en la presentació d'un llibre de suport a Baltasar Garzón. En una sala abarrotada del Col·legi Major Rector Pesset, el jutge José María Tomás y Tio i l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo van posar sobre la taula, de manera tansparent, la tragèdia que suposa que l'únic jutge que ha intentat portar als tribunals el règim franquista haja acabat davant dels tribunals ell mateix.
Va ser un acte farcit d'emoció, de testimonis, de dignitat i de crits de justícia. La democràcia té un deute pendent amb les víctimes del franquisme. En primer lloc amb les víctimes directes: morts, desapareguts, assassinats que mereixen un lloc on descansar en pau o el simple reconeixement de la desaparició forçada de decenes de milers de persones. Però també les víctimes indirectes: fills órfens furtats, víudes, famílies trencades, un país dividit i humiliat.
En l'acte no es va sentir ni una sola paraula reclamant venjança. Ni una expressió d'odi. Sí es va escoltar, i molt, les paraules justícia, reparació i veritat. Perquè les víctimes només són dignes quan coneixen la veritat dels fets. I en aquest país, no només encara no es coneix la veritat de la repressió franquista, sinó que es persegueix a qui la busca. I això, en opinió d'una magistrada de l'Audiència Nacional, perquè encara queden assassins vius.
Com es va dir durant l'acte, els vencedors de la guerra no es limitaren a curar les seues ferides, sinó que van llançar sal sobre les dels vençuts, que continuen sagnant, mentre que les seues estan curades i indemnitzades.
Per això, perquè busca la veritat, la dignitat, la reparació i la justícia, jo també sóc Garzón

4 comentaris:

willy ha dit...

anims, jo tambè soc GARZÒN

Felisuco ha dit...

www.openpolitics.es por si os animáis a participar, ¿no tenéis a nadie en Ibi, alicante para las elecciones? Un saludo.

Calgar ha dit...

Jo també soc Garzón!!!

Salutacions i seguix així!

carlos ha dit...

som molts els que quan es plantem davant els fosars on estan soterrats els nostres avis sentim vergonya d'haver naixcut a un pais com aquest. fins i tot a camps de concentraciò en alemanya he vist el reconeiximent cap als presoners espanyols i ací, només silenci. si la justicia és açò que tenim, no és pa sentir-se orgullos.