Ara, INICIATIVA

Ramon Lapiedra

2011-05-04T06:59:00.003+02:00

Ahir vaig estar en un homenatge que la gent del BEA va fer a Ramon Lapiedra. Va ser un acte emotiu, entranyable, de fortíssim component cívic i polític. Ramon Lapiedra va ser el rector que va transformar la Universitat de València i la va convertir en una institució moderna, científica, valenciana, progressista, arrelada al nostre país. La va convertir en la Univertitat on molta gent ens vam formar.
L'acte va servir també per retrobar-me amb la gent del BES, l'associació d'estudiants a la qual vaig pertànyer i que va ser escola de compromís i de responsabilitat. Em vaig retrobar amb Ximo Cádiz, excoordinador general del col·lectiu Lambda, amb Ximo Bosch, portaveu de Jutges per a la Democràcia, amb Salva Molins, expert en dret internacional, amb Joan Gregori, Raül Vidal, Rosa, Empar, etc. Amigues i amics d'una etapa de formació política i ciutadana definitiva.
I em vaig quedar amb les paraules de Ramon Lapiedra, amb la seua reivindicació de la política, del compromís "l'èpica està molt bé, però no oblideu la lírica", de la defensa dels grans drets conqerits, de la crida a la participació. Lapiedra és un luxe per a la gent de València. Un luxe de persona, de científic, de gestor, de pensador. És una persona que, com ell digué parafrasejant a Shakespeare en el discurs d'acceptació de la medalla d'or de la Universitat de València, feta de la matèria dels somnis. Per això, moltes gràcies, Ramon

Falten 3 setmanes

2011-05-02T11:03:00.003+02:00

Des de fa temps porte una activitat frenètica que m'impedeix posar-vos al corrent de les meues coses al bloc. Ja vos podeu imaginar: ens estem recorrent el país, de punta a punta (literalment, de Crevillent a Vilafranca, Xàtiva, Gandia, Elx, Alacant, El Campello, Bunyol, Sagunt, L'Alcúdia, Sueca, Senyera, Alberic, Torrent, Massanassa, Xirivella, Llíria, Casinos, Bétera, L'Eliana, Castelló, Onda, Vila-Real, Burjassot, Godella, Alboraia i molts més). El motiu és molt simple: falten tres setmanes exactes pera a les eleccions i estem anant de poble en poble, de persona en persona, explicant el que hem fet i el que farem.
M'agrada dir allà on vaig que en el temps que queda per a les eleccions no pense demanar el vot a ningú. Pense traslladar un missatge d'amor. Esta gent del PP que ens (mal)governa i que ha deixat la Generalitat Valencia en les quotes més baixes de dignitat i més altes de vergonya, es mou per sentiments humans molt poderosos: l'avarícia, l'odi, la rancúnia, el poder, etc. Però hi ha un poder superior a estos: es tracta de l'amor. L'amor que va inspirar fa més de 200 anys els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, valors que hui en dia adquireixen impuls renovat, és el que canviarà la política d'esta terra nostra.
Per això, en els 21 dies que queden fins les eleccions, no vos demanaré el vot, ni vos explicaré què hem fet ni què farem, perquè tot això ja ho sabeu i per a això estan, a més, les pàgines web dels partits, la meua, etc. En este bloc, que és molt més personal i on vos he contat sempre la meua part més íntima, em limitaré, també, a traslladar-vos el meu missatge d'amor

El dissabte, jo també estaré

2011-03-24T18:24:00.005+01:00

Perquè no volem un President mentirós. Perquè ja estem farts de corrupció. Perquè els valencians ens mereixem un governants decents. Perquè la política és per servir al poble, i no per servir-se del poble. Perquè democràcia és transparència. Perquè no volem censura, sinó llibertat. Perquè no volem que malbaraten els nostres diners. Perquè volem una educació pública, de qualitat i dotada econòmicament. Perquè ens estimem la nostra llengua. Perquè volem que els diners de la cooperació vagen a qui els necessita. Perquè no volem consellers que s'amaguen en armaris foscos per espiar la privacitat de les persones. Perquè estimem la discrepància i la llibertat. Perquè volem que la gent estime com vulga. Perquè ens estimem el nostre país, el nostre territori, el nostre aire i la nostra terra. Perquè estimem la bona gent de tot el món. Perquè els diners comuns s'han d'usar per al benestar comú.
Perquè desitgem un país on la gent nasca igual, cresca en llibertat, estime a qui vulga i com vulga i muiga amb dignitat.
Perquè volem la felicitat de tots els dies.
Per tot això, i per molt més, jo també aniré el dissabte a manifestar-me per la dignitat del poble valencià.

Homenots i donotes

2011-03-14T17:56:00.007+01:00

Foto: PRATS i CAMPS

Foto: PRATS i CAMPS

Els últims dies he tingut ocasió de conéixer en persona dos sers humans dels que mereix la pena.
Un d'ells, Pasqual Maragall, que va vindre a València a presentar el documental "Bicicleta, cullera, poma", sobre l'alzheimer que té diagnosticat. El documental, per ell sol, impressiona, però conéixer Maragall en persona impressiona encara més. Moltes vegades, i no sempre sense raó, la gent no veu en els polítics persones. Jo sempre pense que les persones estan en centre de l'activitat política i això és el que a mi m'espenta, però la realitat política valenciana i els actuals governants, moltes vegades em fan dubtar que la política per a ells siga un propòsit noble. Per això, sentir a Maragall dir que "primer anàrem a per les Olimpíades per a Barcelona, després anàrem a governar Catalunya i ara anem a per l'Alzheimer" esborrona i em reconcilia amb el ser humà i la política.
L'altra persona a qui he tingut el plaer de conéixer és Mónica Frassoni, eurodiputada italiana i Presidenta del Partit Verd Europeu. Va vindre a València per aportar la seua experiència en la creació d'una única força política que reculla l'esperit de l'ecologisme polític i l'esquerra. El seu currículum impressiona, parla diversos idiomes amb una fluïdesa envejable, té una solvència intel·lectual i ideològica de primera magnitud i, a més, una concreció i una visió pràctica de la política digna d'admiració. I a més, és un ser humà excepcional.
La política es fa per a les persones i les persones fan la política. Aquesta és la meua divisa i, pel que he pogut comprovar amb Pasqual Maragall i Mónica Frassoni no estic sola en aquesta idea. Ja sabia que no ho estava, però ara, a més de saber que gent que admire es guia per la mateixa divisa, he tingut la immensa sort de conéixer dos sers humans de primera categoria.

Per la llibertat d'expressió

2011-02-22T08:04:00.003+01:00

És difícil haver d'escriure una entrada reivincidat un dret tan humà com el de la llibertat d'expressió. Resulta difícil explicar als teus fills que les sèries de dibuixos animats que veien ja no les podran vore perquè en l'any 2011 un govern decideix tallar les emissions d'una televisió veïna. Que complicat és entendre que siga més simple seguir el que passa a Bahrein o a Líbia (per cert, ara s'enteren que a Líbia, o a Egipte, o a Bahrein hi ha dictadures, ells, els que les han sustentades...) que gaudir amb la programació d'una televisió que se situa a 300 km de casa. Que en el món actual, on la informació circula lliurement, uns governs (un, el de Camps, i l'altre, el de Madrid) no entenguen que no poden posar portes al camp i que pensen que limitant-nos l'accés a un mitjà de comunicació es limitarà la nostra capacitat d'anàlisi i crítica, resulta lamentable. És un lliberticidi més que no podrà amb nosaltres.
Per cert, on estava ahir el PSPV i Alarte o Calabuig? Probablement estaven defenent assumptes de molta major importància per a la ciutadania valenciana, com pot ser, per exemple, l'elaboració de les llistes de Castelló, de València, de Benidorm, d'Alacant o vés a saber...
Tristos, molt tristos, uns i altres.

Per la memòria, la dignitat i la justícia

2011-02-06T08:08:00.004+01:00

Dijous passat vaig estar en la presentació d'un llibre de suport a Baltasar Garzón. En una sala abarrotada del Col·legi Major Rector Pesset, el jutge José María Tomás y Tio i l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo van posar sobre la taula, de manera tansparent, la tragèdia que suposa que l'únic jutge que ha intentat portar als tribunals el règim franquista haja acabat davant dels tribunals ell mateix.
Va ser un acte farcit d'emoció, de testimonis, de dignitat i de crits de justícia. La democràcia té un deute pendent amb les víctimes del franquisme. En primer lloc amb les víctimes directes: morts, desapareguts, assassinats que mereixen un lloc on descansar en pau o el simple reconeixement de la desaparició forçada de decenes de milers de persones. Però també les víctimes indirectes: fills órfens furtats, víudes, famílies trencades, un país dividit i humiliat.
En l'acte no es va sentir ni una sola paraula reclamant venjança. Ni una expressió d'odi. Sí es va escoltar, i molt, les paraules justícia, reparació i veritat. Perquè les víctimes només són dignes quan coneixen la veritat dels fets. I en aquest país, no només encara no es coneix la veritat de la repressió franquista, sinó que es persegueix a qui la busca. I això, en opinió d'una magistrada de l'Audiència Nacional, perquè encara queden assassins vius.
Com es va dir durant l'acte, els vencedors de la guerra no es limitaren a curar les seues ferides, sinó que van llançar sal sobre les dels vençuts, que continuen sagnant, mentre que les seues estan curades i indemnitzades.
Per això, perquè busca la veritat, la dignitat, la reparació i la justícia, jo també sóc Garzón

Bones Festes

2010-12-25T11:32:00.002+01:00

Un país de xiquets i xiquetes

2010-12-16T17:35:00.005+01:00

En Compromís hem posat en marxa una campanya en favor de l'educació infantil. De tan simple com és resulta de vergonya haver-la d'explicar: es tracta de crear una xarxa pública d'escoles infantils que garantisquen l'escolarització gratuïta i pública de totes les xiquetes i xiquets abans de l'escolarització obligatòria. Totes les mares (i els pares) coneixem la dificultat de trobar una plaça escolar per als nostres fills de 3 anys. Aquesta dificultat es multiplica si són menors de 3 anys: resulta pràcticament impossible. Ens hem de gastar centenars d'euros mensuals per una cosa tan simple com poder dur els nostres xiquets a escola i així poder seguir treballant.
Per aconseguir això necessitem 50.000 signatures. 50.000 signatures que obligaran a les Corts Valencianes a debatre la nostra proposta de llei que garantirà la creació d'una xarxa pública d'escoles infantils on poder dur els nostres fills. Cada firma suposarà milers d'escoles. Cada firma serà un acte d'amor. Cada firma serà un bes per als nostres fills, per a les nostres nétes, nebots, cosines, filles d'amics i amigues. Una iniciativa legislativa popular pel futur, per nosaltres, per l'educació, per la dignitat.
Vull agrair a tots els volutaris i voluntàries que ja estan recollint signatures, als fedataris que garanteixen la legalitat del procés, a les persones que ja han signat i les que ens animen. I vull, especialment, agrair a gent com Josep Aparicio, que amb la seua habitual sensibilitat i amabilitat ha elaborat el vídeo que encapçala aquesta entrada. Quantes poques es poden dir en tans pocs segons i sense paraules. Gràcies, Josep, per tot el que fas. Gràcies pel teu somriure i el teu treball quotidià i permanent. Si volen saber més coses d'aquest luxe de persona, seguiu-lo a www.apeudepagina.blogspot.com. M'ho agraireu.
A tota la resta, gràcies i endavant. El futur és seu. Per tant, és nostre!

Voluntaris i voluntàries amb Compromís

2010-12-10T19:12:00.003+01:00

Demà, a partir de les 11:00h, farem una jornada de treball de la gent que col·labora, ajuda, anima, participa d'una o d'una altra manera, amb nosaltres. Ja sabeu que som un partit xicotet, de recursos escassos, sense Gürtels ni Papa, ni Ferrar. Només tenim dos coses, que val molt més que totes aquestes junte: dignitat i gent disposada a canviar la realitat política d'este país.
A totes aquestes persones les convoquem demà, a partir de les 11:00h, a la Universitat Politècnica, per encentar la campanya de Compromís de cara a les eleccions de maig, que soposaran el final de la dreta al País Valencià.
Vos espere!

Así se ve la homofobia del PP (Segona Part)

2010-11-11T08:01:00.003+01:00

La senyora de la primera foto és la Consellera de Benestar Social, Angelica Such. Aquesta senyora ha decidit anul·lar les ajudes econòmiques que aquesta Conselleria concedeix al Col·lectiu Lambda de Gais, Lesbianes, Bisexuals i Tanssexuals. L'argument usat per aquesta senyora en les Corts per explicar un fet tan inexplicable és que, a l'igual que els col·lectius en defensa dels heterosexuals no reben ajudes, els que defenen els homosexuals, tampoc.

La Poc Honorable Consellera, amb aquest comentari, trau a la llum una ingorància superlativa i un despreci miserable cap a un col·lectiu històricament desprotegit, anu·lat, despreciat, torturat i assassinat. La història dels homosexuals al nostre país és sinònim de patiment, d'injustícia, d'oblit. La realitat dels homosexuals i de les lesbianes en molts altres països és la d'esperar la mort o la tortura si les autoritats descobreixen la teua orientació sexual, perquè en les seues lleis el simple fet de no ser heterosexual està penat amb la presó, la tortura o la mort.

Per això, fins i tot hui en dia, la motivació homòfoba és una circumstància agreujant en determinats delictes al Penal, igual com ho és l'odi racial. Per això hi ha polítiques de discriminació positiva i de suport institucional als col·lectius que lluiten en defensa dels drets i la visibilitat de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. Perquè la justícia històrica i la igualtat de drets deuen ser conceptes que la Poc Honorable Consellera Angélica Such no coneix. O això o té molt mala llet. Vosaltres decidiu.

Así se ve, la homofobia del PP (Primera Part)

2010-11-11T07:33:00.003+01:00

El Partit Popular no enganya. Fa les coses que ha de fer i té una ideologia clara que aplica sempre que pot i allà on pot. Des de fa temps, en Compromís hem denunciat que els centres educatius tenen capt l'accés a pàgines web que tracten temàtiques de diversitat sexual. Des d'un aula d'informàtica, la sala del professorat, un departament o la biblioteca, segons hem demostrat amb abundant documentació, un alumne o un professor no pot accedir a la pàgina del Col·lectiu Lambda, entitat declarada d'Interés Social, ni a la Federació Internacional de Gais, Lesbianes, Bisexuals i Tanssexuals, ni a la de col·lectius que informen sobre estudis acadèmics relacionats amb la diversitat sexual (www.dosmanzanas.com), etc. La simple recerca de la paraula "homosexual" en google des d'un institut remet a multitud de pàgines a les quals després no es pot accedir perque Font de Mora les té bloquejades. El Conseller al·lega en la seua defensa que el bloqueig de les pàgines és per protegir els menors. Però si busquem en Google "heterosexual" "contactos", "fabricar bombas caseras" o "matar moros", podem entrar en totes les pàgines que ens ofereix el famós buscador. Quina manera més curiosa de protegir els menors, Sr Font de Mora

Blasco diu que no tinc vergonya

2010-11-07T09:34:00.006+01:00

El que està fent Blasco i la seua FBF (Factoria Blasco de Fundacions) no té nom. Millor dit, té nom: els diccionaris contenen desenes de paraules, entre substantius, adjectius i verbs que qualifiquen de manera clara i precisa els desviaments de fons públics en benefici privat. Però si aquest desviament es fa a costa dels diners que la gent honrada hem destinat a la solidaritat amb els més pobres del món, aleshores cal usar paraules tan grosses que ni un xat és el lloc per amollar-les. Això és el que ha fet Blasco. Per si algú no recorda, o era massa jove, fem memòria: Blasco va ser dirigent del PSOE i Conseller del Consell socialista, del qual dimití per escàndols urbanístics quan era Conseller d'Obres Públiques. Després va fitxar per Zaplana i aquest, i després Camps, el va fer Conseller de tot: de Sanitat, d'Immigració i Ciutadania, d'Infraestructures, de Medi Ambient... Però ara ha travessat els límits de la vergonya. En Compromís disposem d'abundant documentació (Bravo, Mireia!) que prova tot el que he apuntat abans i que està en poder de la Fiscalia. Però quan a Blasco se li pregunten estes coses, en comptes de contestar, insulta. Em diu "sinvergüenza". I la seua gent li aplaudeix. I la Presidenta no el renya, com a mi. I no contesta les preguntes que se li fan. Es limita a insultar. I el que no sap és que no m'insulta a mi, que no tindria major importància i a més ja m'he acostumat. Insulta a tota la gent que vol saber la veritat. Insulta a la gent que ha donat diners dels seus estalvis per ajudar als que més ho necessiten. Insulta als llauradors de Nicaragua que no han vist els diners previstos perquè se'ls han gastat en comprar pisos. Insulta la pobra gent d'Haití que encara està esperant els diners per a la construcció d'un hospital i no haver de morir de còlera i misèria pels carrers.

A ells insulta el Poc Honorable Conseller, no a mi.

Fan negoci repugnant amb els pobres

2010-11-01T10:12:00.005+01:00

La degradació del Govern de Camps no coneix els límits. Quan ja pensàvem que no podien haver arribat a més, després de tindre imputats al President de la Generalitat, a dos presidents de la Diputació, als tres Vicepresidents, d'haver cessat al Portaveu del Grup Parlamentari Popular en les Corts, d'haver-me insultat en públic i en privat (competeixen en el rànquing d'insults Cotino, Font de Mora i Blasco), d'enviar als tribunals als qui no pensen com ells, després de tantes i tantes coses, la repugnància més absoluta s'ha apoderat de nosaltres quan hem vist que aquesta gent no coneix els límits. Com ja sabeu, en el Grup Parlamentari de Compromís hem aconseguit una valuosíssima documentació, que hem aportat a la Fiscalia i aquesta ha admés a tràmit, on es demostra els desviaments dels fons públics per a la cooperació i el desenvolupament. Aquest nou escàndol del Consell, en aquest cas del Conseller Blasco, que ja és expert en escàndols polítics majúsculs, repugna més encara perque deixa a les clares la nul·la catadura moral d'aquesta gent.
Front a l'abundància de documentació que relacionen els desviaments dels fons públics destinats a solidaritat amb la "Factoria Blasco de Fundacions", el Conseller, com a única resposta, insulta, amaga documentació i desvia balons, però no explica com s'han gastat centenars de milers d'euros en Nicaragua en viatges i allotjaments, ni on estan els diners que havien d'haver arribat a Haití. Blasco està nerviós. I té motius. Si tinguera consciència, a més, no podria dormir per les nits.

Jo també sóc Mónica Oltra

2010-10-01T17:53:00.001+02:00

Pels drets dels treballadors i les treballadores, jo també faig vaga

2010-09-29T06:43:00.002+02:00

Espai Plural

2010-09-27T19:08:00.003+02:00

Ahir es va presentar a Saragossa Espai Plural, un lloc de trobada, de convergència, de les organitzacions polítiques de l'esquerra espanyola que busquem punts de trobada i de confluència. Han sigut dos dies molt intensos i emotius. La trobada ha tingut lloc a Saragossa, amb uns anfitrions de luxe, la Chunta Aragonesista, que acabava de soterrar el seu fundador, José Antonio Labordeta, i que encara ha tingut temps i força per tractar-nos a tots amb una amabilitat extraordinària.

Més enllà del sentiment d'alegria compartida, políticament és importantíssim el pas donat ahir, perquè per primera vegada hi ha una voluntat compartida de sumar esforços, experiències, voluntats i oferir a la ciutadania un lloc de trobada i d'esperança. Iniciativa per Catalunya, Iniciativa del Poble Valencià, Iniciativa per Balears, Chunta Aragonesista, Paralelo 36 i Nueva Canarias vam protocolitzar un manifest fundacional que serà l'acta inicial d'una plataforma que mira al futur amb esperança i il·lusió.

Labordeta

2010-09-19T20:09:00.003+02:00

"Por la mañana, rocío;

al mediodía calor;

por la tarde, los mosquitos:

no quiero ser labrador"

Fa un anys vaig assistir a una cerimònia curiosa. Jo era voluntària a "Proyecto Hombre" i en un pis d'acompanyament a presos toxicòmans en 3r grau hi col·laborava també una novícia que estava a punt de fer-se monja. Quan es va consagrar ens va convidar a la cerimònia. Va ser en una parròquia pobra del Barri del Crist, a Aldaia. Allò no va ser una missa. Va ser un acte revolucionari: tota la gent marginada del Barri, cristians de base, amics i familiars, toxicòmans i extoxicòmans vam assistir a una de les cerimònies més laiques i reivindicatives que he tingut ocasió de viure. I es tractava de la consagració religiosa d'una monja! En acabar l'acte, tots els assistents es van posar en peu per cantar l'himne de cloenda. I no va ser l'Al·leluia, ni un Pare Nostre. Va ser el "Canto a la libertad" de Labordeta, que tots entonàrem amb el puny en alt.

Sempre m'ha emocionat aquesta cançó. En primer lloc pel que diu. En segon lloc per com ho diu. La veu de Labordeta té la força atàvica de la terra i la rotunditat de la geografia d'Aragó. És transparent com el cel de Terol i àmplia com el Pirineu.

"Ets filla del vent sec i d'una eixuta terra,

d'una terra que mai no has pogut oblidar,

malgrat el llarg camí que et van fer caminar

els teus germans de sang, els teus germans de llengua,

i encara vols morir escoltant mallarengues

coberta per la pols d'aquella pobra terra"

De sempre m'he sentit molt unida a Aragó: la meua família materna hi prové. Uns bons amics meus, Miguel i Néstor, tenen una casa al Pirineu (propet del Parc Nacional d'Ordesa, una casa rural que vos recomane: www.casajuez.com) on he passat estius memorables. Una setmana santa vaig estar a la Sierra de Gúdar amb els amics Feliciano i Mª Ángeles. M'encisa Terol i he sabut com han patit la bona gent aragonesa escoltant la Cançó de Bressol de l'estimat Serrat. Però a més, molta gent devem a Labordeta el descobriment sonor d'este país.

I li devem l'honradesa, la mirada transparent, la força i el valor, l'estima pels pobres, els marginats, els oblidats. Li devem tantes coses que ara que no està l'enyorarem tant...

Vos deixe: vaig a sentir de nou el Canto a la Libertad. Gràcies, Abuelo!

Llibertat d'expressió

2010-09-16T22:21:00.002+02:00

Torne de vacances i torne a la càrrega trista i il·lusionada alhora. Ja vos aniré posant al corrent de les coses fetes i de les coses futures. Ens espera una activitat política impressionant fins les pròximes eleccions autonòmiques on acabarà el govern del Partit Popular.

De moment, el curs comença amb tres decisions judicials de les que ens animen: els jutges defensen la democràcia i els drets humans fonamentals que els nostres governants no garanteixen. En juliol passat, la policia local de València va denunciar davant els tribunals un veí de Patraix perquè en un acte públic va dir que l'Alcaldessa de València mentia en les declaracions que estava fent. El tribunal el va absoldre. A principis d'any, José Luis Santiago, director de l'Institut de Monforte del Cid va ser sancionat durant 20 dies per no haver retirat un cartell del tauler d'anuncis de l'institut on estava el Conseller d'Educació boca avall. Ara, un tribunal de Justícia l'ha absolt i ha condemnat la Conselleria d'Educació. Fa temps, l'Alcalde de Riba-Roja va denunciar Josep Bort, Diputat Provincial en aquell moment, perque considerava que atntava contra el seu honor per unes declaracions criticant l'operació urbanística del València CF en la partida de Porxinos. Fa uns dies, un tribunal ha absolt a Josep Bort, a qui he tingut el plaer de representar durant el juí.

En els tres casos, els tribunals han aplicat el mateix criteri: el dret a la llibertat d'expressió en l'exercici de l'activitat pública està per damunt d'altres consideracins menors. És més, els càrrecs públics, elegits pel poble, han d'assumir que poden i deuen ser criticats en les seues actuacions públiques pel mateix poble que els ha elegit. Esta cosa tan simple, que és l'essència de la democràcia més bàsica, no l'entén el Partit Popular, acostumat a fer i desfer com li dóna la gana, sense adonar-se que en una democràcia la crítica política no només no és punible, sinó que és necessària per a la salut del sistema. Que hagen de ser els jutges els que posen les coses en el seu lloc no deixa de ser lamentable.

Ben mirat, també és normal que els dirigents del Partit Popular no ho entenguen. Ells també tenen motius per no fiar-se molt dels jutges (excepte dels que són amiguets de l'ànima). Al cap i a la fi, els jutges són els que diran què passa amb el President de la Diputació d'Alacant, el President de la Diputació de Castelló i el President de la nostra desprestigiada i dissortada Generalitat.

Noves famílies

2010-07-23T07:37:00.007+02:00

Una de les millors conseqüències de la meua activitat professional (em referisc al despatx d'advocada, no a la política, que no és una activitat professional sinó una vocació vital que ara m'ocupa molt de temps) és poder contribuir a millorar la felicitat de la gent que té problemes. Des de fa molts anys col·labore amb el Col·lectiu Lambda en qüestions relacionades amb drets de gais, lesbianes, bisexuals i transexuals. La meua relació amb el Lambda ve de lluny, de molt lluny, de quan tots els assistents a les manifestacions de l'orgull gai cabíem en mitja carrossa de les d'ara. Amb la gent del Lambda he conegut moltes realitats, molts casos i he ajudat, des de les meues possibilitats a millorar dels condicions de vida de molta gent i, des dels xicotets avanços aconseguits, hem contribuït també a fer avançar la societat.
Un grup de gent especialment entranyable son les famílies homoparentals. Amb aquestes famílies, moltes d'elles agrupades en l'associació GALESH, mantinc una relació especial, ja que la millora de la seua felicitat passa, en la immensa majoria dels casos, per la felicitat dels xiquets. En la meua relació amb aquestes famílies he vist créixer xiquets, estimar-se, desestimar-se, etc. La setmana passada em van convidar a la presentació d'un llibre del Dr José Ignacio Pichardo Galán, un home bo, solvent, compromés. En el llibre (en realitat un resum de la seua tesi doctoral en Antropologia), que es diu "Entender la diversidad familiar. Relaciones homosexuales y nuevos modelos de familia", es descriuen els nous models familiars que coexisteixen en Espanya en estos moments. Diversitat de famílies que tenen un nexe comú: l'estima. Estiguérem en la llibreria Sahiri, on treballa Ana, la filla del meu estimat Feliciano, i vam compartir una estona molt més que agradable, de reflexió, de crítica, de riures, de records. Vaig vore alguns xiquets que feia temps que no havia vist i que havien crescut molt. Em vaig emocionar i vaig intentar entendre a qui pot molestar la felicitat dels altres. Vaig intentar entendre per què pot haver gent a qui li resulte molest que s'amplien els drets de les persones perquè tots siguem una miqueta més iguals. Vaig intentar entendre per què hi ha gent que vol imposar el seu model de vore la vida a tota la resta de la humanitat. Com que vaig ser incapaç d'entendre-ho, vaig mirar als ulls d'una de les xiquetes que voltava per allà, em va mirar, em va somriure i em vaig emocionar. L'avanç de GALESH és l'avanç de tots.

De tornada, a Alcoi

2010-07-15T07:56:00.004+02:00

Aquesta entrada té un doble sentit. Després d'algun temps sense actualitzar el bloc, hi retorne. I després d'algun temps sense visitar Alcoi, hi retorne també. Hem constituït el col·lectiu d'Iniciativa a Alcoi. Gran ciutat, Alcoi. Em retrotau a anys passats de la meua militància, quan hi havia un bon grapat de gent compromesa a Alcoi: Sergi, Angelina, Lluís, Paco, Alfredo... Alcoi és una ciutat vinculada a l'esquerra i a la lluita obrera que ara governa (esperem que per no molt de temps) el PP. M'hi vaig retrobar amb Sergi, un vell i un bell amic. La retrobada amb els antics camarades és sempre curiosa. Et trobes amb una persona que fa molt de temps, anys i panys que no havies vist, i en uns segons et poses al corrent. És com si dedicàrem uns segons a sincronitzar els rellotges per comprovar ràpidament que tot està en ordre. I amb Sergi, efectivament, tot està en ordre. També vaig tindre l'oportunitat de conéixer unes dones fantàstiques que es van retrobar entre elles en l'acte i que es van posar a recordar els anys de treball en les fàbriques tèxtils. Parlàven dels anys 70 i semblava que parlàven del segle XIX. Jornades de 12 hores diàries, treballs de dilluns a dissabte, condicions laborals precaríssimes. I encara els quedava temps per a la lluita sindical, política, la família, els fills. Una d'elles ens mostrà amb orgull la foto de la seua néta recent. Dones belles, militants, alcoianes.

Sempre és grat el retorn. I jo, ara, retorne

First Ladies: Vulnerables i Poderoses. I també Alboraia

2010-05-22T10:16:00.009+02:00

Dijous de la setmana passada va ser un dia de molta activitat. Després d'haver de suportar el President Camps i el seu histrionisme en una sessió de control parlamentari vam anar Mireia i jo a la manifestació pels drets socials convocada pels sindicats.

Posteriorment vam anar al Museu de Ciències Naturals on l'ONG "Médicos sin Fronteras" ha organitzat una exposició que recomane a tot el món i que es titula "First Ladies". És una exposició fotogràfica d'altíssima qualitat sobre la vida quotidiana de les dones als països del sud Dones que amb el seu treball quotidià i el seu esforç diari mantenen les famílies, les economies domèstiques, la vida quotidiana. Dones envellides per la crueltat de la vida, però dones amb una bellesa digna que impressiona. Dones que són capaces de transformar el canó d'un tanc abandonat enmig del seu poble en el suport on lligar una corda per poder estendre la roba. Dones que permuten la resta del tanc en un improvisat columpi i un tobogan perquè juguen els seus fills. Cada any, "Médicos sin Fronteras" fa una exposició i ens mostra el seu treball. L'any passat vaig estar en una que van muntar a l'Estació del Nord i que posava la pell de gallina. La d'enguany és igualment dura, però les dones, sempre les dones, humanitzen la duresa. A més, vaig tindre la sort de saludar la Directora del museu, amiga d'anys i panys, Margarita Belinchón, a qui feia molt de temps que no veia. De nou una dona dirigint un museu punter en València. Dones. Dones vulnerables i dones poderoses, com diu el títol de l'exposició. First Ladies.

I en acabar la visita vam estar a Alboraia, on es constituïa el col·lectiu local d'Iniciativa. Vaig vore gent jove, molt jove, com el Coordinador Local, Àlex Raga, que estudia primer de periodisme. Vaig vore ganes, il·lusió, ideologia, coratge cívic i polític. Un col·lectiu més que se suma a la llista de col·lectius d'Iniciativa que a poc a poc s'eixamplen per tot el país. I molts joves.

Joves i Dones. Dones i Joves. El futur

En defensa dels drets socials

2010-05-22T09:38:00.004+02:00

Dijous passat vaig estar amb Mireia Mollà en la manifestació convocada per tots els sindicats que protestaven contra les mesures adoptades eixe mateix matí al Consell de Ministres. Vaig retrobar-me amb bonc i vells amics (vells amics... quin vertigen, mare meua!), entre ells el meu admirat professor de filosofia en l'Institut de Paterna i actual membre de l'executiva de la Federació d'Ensenyament de CC.OO. Luis García Trapiello.

La manifestació, la protesta dels sindicats de classe, consitueix un símbol que va més enllà de la baixada dels salaris als empleats públics (per cert, que no a tots perquè, per exemple, als militars no els toquen els jornals). El Decret-Llei del dijous del Consell de Ministres, així com la intervenció del President del Govern al Congrés dels Diputats dimecres passat marca el fi de la innocència de ZP. Són símbols. Però els símbols, la credibilitat i la confiança, units a la solvència ideològica, són el bagatge més important que pot oferir hui en dia un polític perquè la gent confie en ell o en ella. I tot això ho ha perdut el President del Govern. Perquè ha atacat directament la línia de flotació més sensible que té un treballador, que és el seu salari. I ho ha fet quan no han passat ni cinc mesos després d'haver aprovat el seu conveni col·lectiu, que són els Pressupostos Generals de l'Estat. I ho ha fet sense negociació prèvia amb els sindicats. I amb una gravíssima descoordinació entre els membres del Govern. I sense cap contraprestació ni cap mesura simbòlica d'esquerres alternativa. Ho fa contra els vulnerables i, a més, amb conflicte social. Perquè funcionaris no són només els directors generals o els caps de serveis de les administracions públiques. Funcionaris són les conserges dels col·legis, els administratius de les biblioteques, els bombers, els auxiliars de gestió dels centres de salut, els telefonistes dels serveis d'emergència, les persones que obrin i tanquen els museus, les responsables del manteniment d'una residència d'ancians, etc, etc, etc. I molts d'ells, moltes d'elles, són també mileuristes. I la mateixa cosa podem dir de les pensions, eixes que el President del Govern, abans ZP, deia que mai no deixarien de pujar.

És la mesura social més greu, més desafortunada i menys d'esquerres de la democràcia.

I una postil·la final: Ha pensat el President del Govern en quina situació deixa a la resta dels treballadors quan els toque negociar els seus convenis? Qualsevol empresari a partir d'ara, en qualsevol moment, té totes la munició per poder jugar amb els jornals dels seus treballadors i treballadores. L'argument serà impecable: si el Govern ho ha fet amb els seus treballadors, per què no ho puc fer jo?

Ai senyor, senyor, quan demanarà perdó Camps?

2010-05-09T10:17:00.005+02:00

En l'última sessió de control al President vaig tindre ocasió de preguntar en la rèplica. Els últims dies hem sabut més coses de la trama de corrupció adherida fins el moll de l'os al Consell i al Partit Popular. Hem sabut que, a més dels vestits ja famosos, dels regals ("te has pasado 100 pueblos") a la dona del President, dels amors ovoides i nadalencs entre el President i el Bigotes, també hi ha regals per al fill (un gosset-robot japonés caríssim), per a la Presidenta de les Corts (un rellotge de 2.800€, ara ja sabem perquè és tan estricta amb el temps en les Corts), i més coses que sabrem i algunes que ens imaginem.

També sabem que Camps i De la Rua comparteixen alguna cosa més que una íntima i sentida amistat, sentiment per al qual l'idioma castellà, amb 85.000 paraules definides en l'última edició del Diccionario de la RAE, no ha trobat el vocable oportú, coneixem el dret de cuixa que aplicava vergonyosament el condottiero Vicente Sanz ("nosotros, Eduardo (Zaplana, of course), estamos en política para forrarnos") a les treballadores de Canal 9, sabem que el mateix Director General de RTVV estava implicat en la trama corrupta i ha hagut de dimitir, sabe que la visita del Papa va ser de tot excepte misericordiosa. Sabem tantes coses que ens costa saber per quin motiu el President Camps encara no s'ha dignat a demanar disculpes i perdó al poble valencià per mentir de manera reiterada i continuada en les Corts Valencianes sobre el seu coneixement i implicació en els fets coneguts per tots.

Per cert, en el minut 1:16, abans de donar-li la paraula al President Camps per contestar-me, la Presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, la que rep rellotges de 2.500€, la que m'expulsà perquè no li agradava la samarreta que portava, no pot evitar dir en veu baixa "ai senyor, senyor". Tot un exemple d'imparcialitat i neutralitat institucional, sí senyor!

Anul·lem la infame sentència a Miguel Hernández

2010-05-09T09:38:00.003+02:00

Fa uns dies vaig tindre l'honor de defensar en les Corts una Proposició no de Llei de la qual em sent particularment orgullosa. El meu grup parlamentari, Compromís, sol·licitava que les Corts Valencianes instaren al Tribunal Suprem l'anu·lació del Consejo de Guerra Sumarísimo 21.001, que va condemnar a mort el poeta Miguel Hernández. La resta dels Grups Parlamentaris van donar suport a la nostra proposta i aquesta va ser aprovada per unanimitat de la cambra, de manera que gràcies al nostre impuls, podrà revisar-se la infame condemna a mort del pastor-poeta.

No és una qüestió menor. Miguel Hernández és un símbol de la democràcia i un símbol de la identificació de la cultura amb el poble. La trajectòria vital de Miguel Hernández, a més, recrea fidelment l'evolució personal de milers d'espanyols en els anys 30 del segle passat que van vore com els anhels, els desitjos, les possibilitats reals de canvi social que es van iniciar amb la república, van ser anihilades a sang i foc pel colp d'estat feixista de Franco.

Però a més de recordar el passat, ens interessa mirar el futur. No és admissible que en una democràcia avançada europea, en l'any 2010, encara s'haja de sol·licitar que s'anul·len sentències injustes i invàlides des de qualsevol punt de vista no ja jurídic, sinó de sentit comú. Per això, en les commemoracions del centenari del naixemen d'Hernández no demanem més homenatges, ni més celebracions, perquè la qualitat del poeta, hui en dia, és ja completament indiscutible. Demanem que per a la justícia espanyola Miguel Hernández deixe de ser un delinqüent condemnat a mort. Demanem que, com a regal d'aniversari, es faça justícia amb el poeta-pastor.

I jo, com a regal a tots, vos reproduïsc uns versos a qui el meu admirat Serrat acaba de posar música:

Pide que nos echemos tú y yo sobre la manta,

tú y yo sobre la luna, tú y yo sobre la vida.

Pide que tú y yo ardamos fundiendo en la garganta,

con todo el firmamento, la tierra estremecida

Se han desbordado, esposa, lunarmente tus venas,

hasta inundar la casa que tu saber rezuma.

Y es como si brotaras de un pueblo de colmenas,

tú toda una colmena de leche con espuma.

Caudalosa mujer, en tu vientre me entierro.

Tu caudaloso vientre será mi sepultura.

Si quemaran mis huesos con la llama del hierro,

verían qué grabada llevo allí tu figura.

Con el amor a cuestas, dormidos y despiertos,

seguiremos besándonos en el hijo profundo.

Besándonos tú y yo se besan nuestros muertos,

se besan los primeros pobladores del mundo.

Amb el Cabanyal al cor (i al cos...)

2010-04-12T09:09:00.008+02:00

No sé què em va doldre més dels fets que han tingut lloc al Cabanyal els últims dies, si no haver sigut capaços de detindre els enderrocs, si la intervenció brutal de les policies nacional i local, si vore com les màquines excavadores eren de la família Cotino (SECOPSA, la mateixa que es va beneficiar de la seua participació en la societat Cabanyal 2010), si comprovar amb impotència la incapacitat d'entendre la situació per part del Delegat del Govern, amb qui vaig parlar personalment abans de la intervenció policial, si les històries personals que vaig escoltar per persones majors que plorant em relataven el martiri que estaven patint...

No oblidaré mai el que ha passat al Cabanyal els dies 6, 7 i 8 d'abril de 2010, que passaran a la història de la vergonya d'una dreta que no es deté davant de res i d'un PSOE incapaç d'entendre les coses que passen i que envia la policia per a protegir els delinqüents i agredir els veïns d'un barri que veuen com s'espolien les seues vides. I tampoc oblidaré la presència i el suport

de la bona gent d'Iniciativa (Miquel, Miguel, Vicent, José, Xavi, Mª Jesús, Paco, Evarist, Enric...) que demostraren que la solidaritat no és una paraula, sinó una actitud.

Com ja deveu saber, més enllà de les històries personals (a mi em van colpejar, sí, però el dolor del cor superava amb escreix el del cap o les extremitats), que són les que m'impulsen a seguir, jo tinc l'obligació de donar respostes polítiques a les situacions quotidianes. Per això hem presentat una denúncia al Jutjat de Guàrdia contra els regidors de l'Ajuntament de València Miguel Domínguez i Alfonso Grau (que estaven presents durant els dies dels incidents) per delicte continuat d'espoli d'acord amb l'article 321 del Codi Penal.

Acabe hui amb una cita d'un llibre de Joan Francesc Mira, que resumeix molt bé el que deuen estar sentint els veïns i veïnes del Cabanual: "Un home està fet també en bona mesura dels objectes entre els quals i amb els quals ha viscut, de les parets i dels mobles d'una casa habitada molts anys, dels llibres que ha llegit i de les taules on cada dia ha menjat o treballat, del llit on ha dormit milers de nits en companyia. Si un canvi de casa és un canvi de pell, quina serà la companyia que li han de fer uns altres mobles i unes altres parets que no han absorvit encara cap presència humana, quina serà la seua nova pell de parets sense història, sense estrenar?"

Des d'Iniciativa, fem Compromís i estem En Moviment

2010-03-28T10:59:00.006+02:00

Des que fa uns mesos vam acordar concórrer junts a les pròximes eleccions, Iniciativa, el Bloc i Els Verds anem recorrent el país per presentar en públic la nostra història d'amor. En un parell de setmanes he estat a Elx, a Castelló (on s'acaba de crear un col·lectiu d'Iniciativa a Vila-Real), a Alacant, a Gandia, a Bétera... En tots els llocs es respira anhel de canvi, ganes de combatre la por a què ens té acostumats el govern del PP. En este bloc he escrit moltes vegades que la política, tal i com jo l'entenc, no són els debats parlamentaris. Jo estic a les Corts per fer les coses que no pot fer la gent que m'ha votat. Jo represente en les Corts a les persones que compartim la mateixa manera d'entendre la vida, les relacions socials, el futur, la felicitat de tots els dies. Per això és tan important conéixer realment les necessitats de la gent, el patiment de les víctimes de l'accident del metro de fa quasi 4 anys, els problemes dels veïns afectats per la Clínica del Consuelo en València, el que volen fer amb el Parc Ribalta a Castelló, etc. Les esquerres no som res si no som la veu del poble. D'un poble que vol uns governants que solucionen els problemes quotidians i que invertisquen els diners públics (els de tots i totes) en les vertaderes necessitats de la gent. Un poble digne que necessita un govern digne que no insulte, que no censure, que no malbarate els recursos. Per això estem en moviment. Per això, des d'Iniciativa, anem fent Compromís.

S'obri el teló

2010-03-02T07:02:00.003+01:00

Hui fa exactament una setmana d'açò.
Si algú encara tenia algun dubte sobre si l'exabrupte del Vicepresident del Consell va ser fruit d'un "calentó" sobtat o conseqüència de la seua ideologia profunda i de la seua informació obtinguda de manera espúria, ací està el vídeo. Els gestos no verbals, el llenguatge corporal i la cara (que és l'espill de l'ànima) són més eloqüents que les pròpies paraules.

Tots eren els meus fills

2010-02-28T12:36:00.006+01:00

És el títol d'una fantàstica obra de teatre d'Arthur Miller. Em vingué al cap quan vaig aconseguir racionalitzar l'exabrubte del Vicepresident del Consell. És molt curiosa la fixació d'aquesta gent per usar les paternitats o maternitats com a arma (i, a més, tenen especial volença per les putes, a qui no perden ocasió d'esmentar, des de l'"hijoputa" d'Esperanza Aguirre fins allò de "a vosté la coneixeran per l'ofici de sa mare" que li va amollar César Augusto Asencio a la diputada Marina Albiol). I no és una cosa d'ara. Durant la Guerra Civil, els feixistes sublevats contra la democràcia (és a dir, els antecessors ideològics de la dreta actual), ja van intentar insultar als brigadistes internacionals. Les brigades internacionals eren batallons de voluntaris que venien a Espanya procedents de moltíssims països a ajudar a la democràcia espanyola en la seua lluita contra els colpistes, que rebien ajuda de l'exèrcit nazi de Hitler i el feixista de Mussolini. Constituïren un exèrcit impulsat únicament per l'amor a la llibertat. Va ser un exemple de dignitat i de solidaritat internacional. Els sublevats feixistes els intentaren despreciar i desacreditar dient que tots els que formaven part de les brigades internacionals eren "fills de la Pasionaria", la famosa dirigent comunista. Dolores Ibárruri, "La Pasionaria", símbol de la legalitat democràtica, pegà la volta a l'insult i en l'històric discurs de despedida dels brigadistes, els digué que qui havia llançat aquesta afrenta no només no l'havia ofés, sinó que ella no concebia honor major que ser la mare de tots els voluntaris de la llibertat: "Quisieron insultarme y no me pudieron hacer un mayor honor que considerarme vuestra madre".

Això va ser l'any 1938. 72 anys després, sembla que hi ha gent que no ha canviat.

Este és mon pare

2010-02-28T11:04:00.007+01:00

Esta vegada em resulta molt difícil escriure l'entrada. Com que involuntàriament he sigut notícia estos últims dies, i com que imagine que tota la gent que llig este bloc coneix ja les coses que han passat, em limitaré a agrair les mostres de suport que he rebut. Sé que, pel càrrec que ocupe, estic sotmesa a la crítica i a l'exhibició constant. És un dels preus que es paguen per aquest ofici. Però el que va passar dimecres passat en les Corts supera qualsevol expectativa. No faré valoracions polítiques (és impossible fer-les) ni tampoc personals (ja les podeu imaginar). Només diré que l'insult que em va intentar vomitar damunt el Vicepresident del Consell ha suposat travessar una línia de no retorn entre ells i nosaltres. Una línia travessada conscientment. I vés per on, en travessar eixa línia s'ha descorregut una cortina que ompli de llum la realitat. Gràcies a la brofegada, ara vos presente a la meua família: el meu pare, Juan, ma mare, Ángeles, el meu germà, Juanín, la seua dona, Cristina, les seues filles, Alba i Lucía, el meu marit, Luis i els nostres fills, Ayelen, Nahuel, Chiara, Luis i Emilio. Som una gran família, en tots els sentits, amb més dignitat i amor de la que és capaç d'imaginar el brut pensament d'alguns foscos personatges.

I vull agrair-vos, de cor, les mostres de solidaritat i suport rebudes aquests dies. Tant les de la gent coneguda com les de gent anònima. Tant les que em deixeu en el bloc com les que m'envieu al correu electrònic, o als diversos fòrums d'Internet, o les mirades còmplices que de vegades em dirigiu pel carrer. I, per simbolitzar-ho en una persona, moltes gràcies a Manolo Alcaraz per l'article que publica hui al diari "Información".

Cotino vol querellar-se

2010-02-14T09:28:00.003+01:00

Juan Cotino ha sigut regidor de l'Ajuntament de València, director general de la Policia, delegat del Govern en la Comunitat Valenciana i conseller d'algunes coses. Ara és Conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda. Abans, ara i sempre és també membre numerari de l'Opus Dei. I diu que vol querellar-se contra mi.

Els motius de la querella que ha anunciat es deuen al fet que, durant una sessió parlamentària, vaig relatar els interessos familiars que les empreses de la família Cotino tenen en la prolongació de l'Avinguda Blasco Ibáñez de València. En dos setmanes he tingut ocasió dos vegades de recordar al senyor Cotino públicament els interessos de la seua família i, per tant, els seus propis, en aquest projecte de Rita Barberá, l'antiga "jefa" de Cotino quan aquest era regidor en l'Ajuntament de València. La primera vegada va abaixar el cap i els ulls per no mirar-me quan ho vaig dir des de la tribuna d'oradors de les Corts. La segona vegada em va interrompre quan jo estava en l'ús de la paraula (sense que la presidenta el cridara a l'ordre) i em va preguntar si és que jo no tenia família.

No sé si han reparat en el fet que en cap de les dos ocasions el Conseller Cotino ha desmentit la informació que jo he aportat. I aquest és l'assumpte, perquè si la família de Juan Cotino té interessos econòmics (a través d'empreses intermediadores) en les obres i serveis que es deriven de la prolongació de Blasco Ibáñez, aleshores és el senyor Cotino qui té un problema, no jo.

I en resposta a la pregunta formulada per l'honorable conseller, torne a dir el mateix: Tinc família (pares, germans, marit i fills, tios i ties, nebots i nebodes, moltíssima família), honrada, treballadora, que m'ha inculcat valors d'educació, llibertat i democràcia i no es dedica al lladrocini.

Si el senyor Cotino vol querellar-se, estaré encantada de poder preguntar davant d'un jutge sobre els interessos econòmics de la seua família, la vinculació del Conseller amb aquests interessos i quina ha sigut la seua actuació quan s'han tractat assumptes en què podria haver conflicte d'interessos. Vés per on, igual gràcies a la seua querella, li conta al jutge allò que no hi ha manera que ens conte en les Corts als diputats i diputades

Més fotos al Cabanyal

2010-02-07T10:11:00.006+01:00

El Cabanyal, a més d'obrir-nos les seues portes i permetre'ns passejar pels seus carrers en un asolellat i fantàstic dia d'hivern, també ens va permetre retrobar-nos amb vells amics i amigues. A elles i a ells va dedicada també l'entrada

Política acadèmica i política de carrer

2010-02-07T09:36:00.006+01:00

L'activitat política és polifacètica. Almenys, aquesta és la meua opinió i la meua tradició. Des d'aquest punt de vista, és evident que la política no acaba en les Corts. Les Corts són el sancta sanctorum de la democràcia, però són el reflex (o almenys haurien de ser-ho) del que passa fora de les seues estores de llana i els seus sillons de cuiro. Per això, per representar adequadament la gent que t'ha votat, cal estar sempre a peu d'0bra. No entenc la política sense la participació i no forme part d'eixos polítics que pensen que la democràcia és votar 1 dia i callar 4 anys.
Estos últims dies he tingut la sort d'estar en dos actes molt diferents però molt educatius. El primer d'ells va ser un debat sobre Democràcia i corrupció política que va organitzar "Valencians pel canvi" i al qual em van convidar. Va ser una reflexió compartida molt interessant amb una magnífica introducció del catedràtic d'Història de la Medicina Josep Lluís Barona. Els debats, les tertúlies i les reflexions que patrocinen "Valencians pel canvi" mereixen la pena, perquè ens serveixen per parar una miqueta i agafar perspectiva acadèmica en l'activitat quotidiana.
I diumenge passat també vaig tindre l'honor d'assistir a la manifestació en defensa del Cabanyal organitzada per la plataforma "Salvem el Cabanyal". No cal que diga res perquè ja se sap tot sobre aquesta mobilització. Diré que vaig estar molt a gust en dia fantàstic passejant pel Carrer la Reina, la Séquia d'En Gasch i la Plaça de la Creu del Canyamelar. I gaudint de la brisa marina d'unes "callejuelas mal aireadas", com digué la Sra Barberá l'altre dia.
"Valencians pel Canvi" i "Salvem el Cabanyal": dos exemples diferents però coincidents en l'objectiu de millorar les condicions de vida i de benestar de la gent de València. Dos grups de persones que treballen desinteressadament per la nostra felicitat de tots els dies.

Salvem el Cabanyal

2010-01-18T07:55:00.004+01:00

Dijous passat es va convocar la Diputació Permanent de les Corts. L'objectiu era donar el vistiplau al Decret-Llei del Consell amb el qual es pretén neutralitzar l'ordre del Ministeri de Cultura que decreta que el que vol fer l'Alcaldessa Barberà amb la complicitat i suport actiu del Consell de Camps, constitueix l'expoli de barri, declarat Bé d'Interés Cultural per un Decret de la Generalitat de 1993. Les intencions del Consell constitueixen un dislate jurídic i una felonia política, tal i explique en la meua intervenció que podeu vore des d'ací.

Però m'interessa més parlar d'una altre acte: el dia anterior vaig assistir a l'assemblea de la Plataforma Salvem el Cabanyal, exemple de lluita, de valor, de coratge cívic i de solidesa argumental. Aquest col·lectiu porta anys i panys fent front al poder, als abusos de qui ens governa. Com deia un portaveu de la Plataforma, Faustino Villora, han vist de tot: moments de goig i moments de dol, han mort i ressuscitat en més d'una ocasió. Però ahí continuen, defensant les vides de la seua gent. Perquè quan es tira una casa, s'enderroca una vida. En eixa assemblea vaig vore la bona gent del Cabanyal, gent jove i gent major que no entén com el seu Ajuntament els vol tirar de les seues cases, com es permet que degenere el seu barri, com la seua Alcaldessa pot mentir amb tal impunitat.

Però aquesta vegada, la gent del poble guanyarà. Que no s'equivoque la senyora Barberà, perquè ens posarem davant les màquines i abraçarem les cases si fa falta, perquè aquesta, senyora Barberà, no la guanyarà vosté!

Silenci

2009-12-20T10:01:00.001+01:00

Així, així, així increpa el PP

2009-12-13T11:35:00.004+01:00

L'altre dia, en la Comissió de Sanitat de les Corts, debatíem una proposta del Grup Socialista demanant l'existència d'un servei d'urgències en el centre de salut del Grau de Gandia. És una reivindicació clàssica de la gent del Grau i de Gandia des de fa molt anys i que ja s'ha portat a les Corts en legislatures anteriors. El PP va argumentar el seu vot en contra en el fet que a 3 quilòmetres ja n'hi ha un i que el camí entre el Grau i aquest centre era molt bonic i es podia fer passejant tranquil·lament. Durant la meua intervenció (i això és prou habitual) em tocà escoltar comentaris i interrupcions continuades, que és una cosa que fan francament bé (i que no es donen per al·ludits en això de "franc..."). Tal va ser el nivell dels improperis en aquesta ocasió que el propi President de la Comissió els demana silenci i respecte perquè puga continuar la meua intervenció. Però aquesta gent no està acostumada al joc democràtic que consisteix bàsicament en el respecte a les opinions dels altres. I no poden suportar que algú els diga les veritats a la cara. No només volen la majoria: volen acallar a les minories. Pero no podran.

Mireu el vídeo que parla per ell sol.

Més fotos del Triangle de Mar Blava

2009-12-07T10:13:00.002+01:00

Copenhaguen, València i el Triangle de Mar Blava

2009-12-07T09:41:00.005+01:00

Fa dues setmanes tingué lloc a València una jornada de debat i de reflexió sobre models de sostenibilitat en el segle XXI. Va estar organitzat per la Fundació Nous Horitzons, el President de la qual, Jaume Bosch, va inaugurar la jornada. Va ser un matí dens, intens i interessant, on tinguérem ocasió d'aprendre de vertaders experts en el tema, com Raül Romeva, eurodiputat d'Iniciativa-Verds, Ricardo Almenar, biòleg i consultor medioambiental, Carles Arnal, biòleg, exdiputat d'Els Verds o Joan Ribó, exportaveu del Grup Parlamentari de l'Entesa.

També aprenguérem de l'experiència de govern de companys de Catalunya (Frederic Ximeno) i de les Illes Balears (Antoni Verger) els quals, des de les respectives Direccions Generals, apliquen mesures de sostenibilitat ambiental que demostren que des de la voluntat política és possible actuar positivament en favor del medi.

I també ens vam trobar amigues i amics d'anys i afanys: Dolors, Ignasi, Bauti, Jesús, Carles, Vicent...

No era la cimera de Copenhaguen, però hi havia més calor humà i (per què no dir-ho) propostes tant o més sòlides com les que es discutiran al país de Hamlet.

Dies d'aniversari

2009-11-29T10:29:00.005+01:00

Els últims dies han sigut de gran activitat. Però no de l'activitat de les estores de les Corts, que també, sinó de l'activitat més quotidiana del carrer, la de tots els dies.

El dijous 26 em van convidar a Llíria a l'acte de celebració del 2n aniversari d'Iniciativa. He de dir que en poques ocasions m'he sentit tan a gust. La gent de Llíria és especial i van muntar un acte espectacular. Van cuidar els detalls al màxim, van procurar (i van aconseguir) que la gent se sentira ben còmoda. A més, van reunir més de 200 persones en un sopar entranyable, solvent i divertit. L'esforç que estan duent a terme Paco, Imma, Sebas, Vicent i tanta altra gent en aquesta ciutat, de segur que es vorà recompensat en el futur. I de remat, l'actuació de Xavi Castillo, àcida, divertidíssima, còmplice. Què vos diré de Xavi Castillo que no se sàpia. Si voleu vore uns minutets de l'actuació, feu clic en l'enllaç de l'entrada.

El divendres 27 vaig anar a la inauguració de la XI edició de Cabanyal, portes obertes, un lloc de trobada emblemàtic ja on la gent del Cabanyal obri les portes de les cases (en el sentit literal) per conéixer la vida quotidiana d'aquest barri que l'ànsia de la Sra Barberá vol engolir. 11 anys de lluita, de reivindicació, de resistència, de vagues de fam, de judicis. 11 anys de dignitat. Enguany han adequat una antiga fàbrica de gel per mostrar les seues propostes de rehabilitació i de reutilització d'espais. Emoció i ràbia a parts iguals en una nit de trobades i propostes.

El dissabte 28 vaig sopar en la Llar Cultural de Benimaclet. Se celebrava el XXXV aniversari de l'Associació de Veïns de Benimaclet, i feien una festa commemorativa. Vaig anar amb la família (Luis, Luis jr i Emilio) i amb els amics Miquel, Josep i Mar. De nou, temps per al record i els sentiments. El record del que van significar les associacions de veïns en la lluita per la democràcia en els anys darrers del franquisme. Les associacions de veïns han jugat un paper de primer ordre en l'organització democràtica de les ciutats i el seu paper ha sigut sempre incòmode per als governants. Feliç aniversari, benimacleters, i llarga vida a l'Associació!

Obscenitat

2009-11-18T16:26:00.003+01:00

De nou ens toca recórrer al Diccionari. Una cosa obscena és aquella que ofén greument al pudor. La imatge que van oferir diumenge passat el President Camps i l'alcaldessa Barberá lluint-se de manera provocativa pilotant un Ferrari i duent com a passatgers a Fernando Alonso i al propietari de la marca de cotxes de luxe ofén no només el pudor, sinó la dignitat i la vergonya de molta gent. Mentre que la Comunitat Valenciana, de nou, torna a encapçalar les llistes de destrucció de llocs de treball de tot Espanya, el President i l'Alcaldessa de València (per cert, què deu pensar l'alcalde de Xest de tota aquesta exhibició impúdica?) es riuen de tots i de tot embriagats de velocitat i luxe d'esquenes al seu poble i a la realitat de milers de valencianes i valencians que no és que no poden pilotar un Ferrari, sinó que passen per enormes dificultats econòmiques en la seua vida quotidiana.
I també és una obsenitat, una exhibició inacceptable de "xuleria", que el President Camps s'encare amb un jove en el carrer, envoltat de guardaespatles i càmeres de televisió, en la seu del PP, demanant-li explicacions pels qualificatius que aquest jove li llança. Resulta obscé perquè el mateix President que es mostra enèrgicament dur i desitjós de respondre a un jove indefens és incapaç de contestar les mateixes preguntes que, setmana a setmana, li fem els diputats i diputades de l'oposició a les Corts Valencianes. És més, en el nou període de sessions, les 6 possibles sessions de control al President s'han reduït a 3. Només tindrem 3 ocasions de preguntar al President com a representants legítims de la voluntat popular perquè en les altres ocasions el President no acudirà al Parlament. I aquest President es permet el luxe de demanar explicacions a un jove sol, en el carrer, amb les càmeres de la tele, davant del local del seu Partit, a punt de pujar-se a un cotxe oficial, envoltat de xòfers i de personal de seguretat. Això sí que ofén greument el pudor, senyor Camps. Això sí que és obscé, senyor President!

Camps: Trastornat

2009-11-15T09:38:00.002+01:00

Trastornar, segons el Diccionari Alcover-Moll, significa capgirar, invertir la posició d'una cosa. En una segona accepció vol dir desviar, girar a un costat diferent. També s'entén per trastornar el fet d'alterar o torbar profundament l'ànim. Qualsevol d'aquestes accepcions, i totes elles sense excepció, són de lamentable aplicació al President Camps ens els últims temps. Des que ha comprovat que és mortal, des que ha deixat de levitar i ha tocat terra, un fort trastorn ha envaït la seua personalitat. Les persones que per professió i vocació el seguim, fa temps que ho advertim, així com també ho nota la gent que assisteix al·lucinada a les sessions de control parlamentari. L'última sessió d'elles, on Camps acusa al portaveu socialista Ángel Luna de desitjar assassinar-lo (Ángel Luna assassí!!!), demostra que el President ha invertit la lògica, s`ha desviat o té alterat o torbat l'ànim (o les tres coses alhora): en conseqüència, s'ha trastornat.
No és qüestió menor, a més, la manera en què preveu que el circumspecte portaveu socialista pensa acabar amb ell. Em torna a passar com en les famoses converses amb el Bigotes: m'importa més el dia que el contingut. En l'exabrupte del President quasi és més rellevant la forma que el fons, com ha posat de manifest el meu admirat Manolo Alcaraz (els articles dominicals del qual al Diario Información no em cansaré de recomanar per salut intel·lectual i democràtica). El model de mort elegit pel nostre trastornat President conté una càrrega ideològica profunda, de les que ixen del moll de l'os, i que remet a les èpoques més negres de la nostra història.
I també cal parar atenció a un altre fet substancial: tota la bancada popular, en pla hooligan, en peu aplaudint al líder en el seu trastorn. Líder que, per cert, els deixa amb el cul a l'aire poc després quan, obligat pel clamor universal, es veu obligat a demanar disculpes. Imprescindible el comentari que sobre aquests fets féu Iñaki Gabilondo eixa nit en Cuatro
No parlaré més sobre fets que em provoquen un gran fàstic. Simplement espere que aquesta etapa vergonyosa acabe prompte i la vida política valenciana es regenere com més prompte millor. L'enquesta de Sigma2 de l'altre dia albira esperances: El PP guanya, però baixa per primera vegada en intenció de vot. I Compromís és l'única força política que puja, i molt. El partit encara no s'ha jugat i el resultat no s'ha escrit. I l'altre dia, l'Alcorcón guanyà als galàctics. Visca l'alcorcón!

Miguel Hernández, el rayo que no cesa

2009-11-07T20:37:00.006+01:00

Deu ser l'edat, o potser la maduresa. És possible que siga l'experiència, o els anys i els afanys viscuts que, al cap i a la fi, vénen a ser la mateixa cosa. Siga com siga, el cas és que cada dia que passa m'agrada més la poesia de Miguel Hernández i cada vegada que conec més la seua vida l'admiració s'obri camí. La vida de Miguel Hernández és la vida de molta gent anònima que va dedicar la seua existència a la cultura, la llibertat i la democràcia i que per això van morir. Millor dit, per això els van matar.

L’any pròxim se commemora el centenari del seu naixement. La figura de Miguel Hernández és tràgicament coneguda per anar unida a la història de la Guerra Civil. “De todas las historias de la historia, la de España sin duda es la más triste, porque termina mal” escrigué Jaime Gil de Biedma. En el cas d’Hernández, el seu compromís ètic amb la història d’Espanya no només tingué un final trist, sinó que el va portar a la mort.

Quan el dictador Franco protagonitza el colp d’estat contra el Govern d’Espanya, Miguel Hernández, junt a la flor i nata de la intel·lectualitat (escriptors, pintors, arquitectes, músics, etc.) es posa al costat del Govern legítim del país amb l’arma que millor domina: la poesia:

Tristes guerras

si no es amor la empresa..

Tristes. Tristes.

Tristes armas

si no son las palabras.

Tristes. Tristes.

Tristes hombres

si no mueren de amores.

Tristes. Tristes.

L’any 1937 participa en el II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas que té lloc, precisament, a València i que serveix perquè intel·lectuals de tot el món, des de Premis Nobel com Pablo Neruda a poetes internacionalment reconeguts com W H Auden, mostren el seu suport al Govern de la República Espanyola en la seua defensa de la legalitat institucional contra la sublevació feixista. Precisament pel seu compromís cívic i social el Ministeri d’Instucció Pública l’anomena Comissari Cultural amb la intenció de portar la cultura i la poesia fins el front de batalla. A partir d’aquest moment, Miguel Hernández recorre pràcticament tot Espanya recitant i composant poemes.

La guerra, seguint el poema de Gil de Biedma, acabà mal i els sublevats no perdonaren a tots aquells que s’havien distingit per la defensa de la legalitat institucional. Miguel Hernández i desenes de milers de demòcrates més van ser sentenciats en judicis sumaríssims que no superaven la menor garantia d’imparcialitat ni de rigor jurídic i que simplement servien d’instrument de depuració política i d’eliminació física de les persones que havien lluitat per la llibertat, la democràcia i la legalitat republicana. Miguel Hernández, en aquest context, va ser detingut en el seu poble, Orihuela, el 1940 i va ser condemnat a mort en una pantomima jurídica. En la presó d’Alacant cau malalt i, mor en la infermeria dos anys després, sense ni tan sols traslladar-lo a l’hospital, abandonat, sol i trist.

El delicte que va cometre va ser posar-se del costat de la llibertat, la legalitat i la democràcia, i aquest delicte no li va ser perdonat pels feixistes sublevats. Ara, quan s’aproxima el centenari del naixement del poeta, la família ha demanat l’anul·lació del judici que el va condemnar per poder restituir la dignitat que se li van intentar arrebatar. No es tracta, per tant, d’una qüestió simbòlica, sinó d’una qüestió jurídica. La Democràcia espanyola ha d’honrar les persones que, com Miguel Hernández, donaren la seua vida, en el sentit literal, per defensar fa 60 anys un règim de llibertat similiar al que gaudim ara. Per això hem presentat una Proposició No de Llei a les Corts Valencianes demanant que, en el marc del Ir Centenari del naixement del poeta, s'inste al Tribunal Suprem a anul·lar el Judici Sumaríssim 20.001 i, per tant, la sentència a mort de Miguel Hernández.

Seria una manera de fer justícia i de complir l'anhel del poeta del poble:

Retonñarán aladas de savia sin otoño

reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.

Porque soy como el árbol talado, que retoño:

porque aún tengo la vida.

564.200

2009-11-07T10:16:00.004+01:00

En l'última sessió de control al President, Camps va dir que era hora de deixar de parlar de política per començar a parlar d'economia. Deixant de banda la parillosa semblança amb Franco, que recomanava als seus íntims "hagan como yo, no se metan en política", no m'he recuperat de l'impacte que suposa que el màxim dirigent polític del nostre país solte esta barbaritat per la seua boca i que ho faça, a més, en la institució que simbolitza la política, com són les Corts, és a dir, la representació política de la democràcia valenciana.

Però a més, la separació entre política i economia, com si la política fóra una cosa que embruta una activitat tan noble i asèptica com l'economia, fa por. Esta concepció tan de dretes, tan poc compassiva amb els desafavorits, tan despreciadora de l'activitat política és impròpia i indecent en qui ostenta la màxima representació política del nostre poble. La política és una activitat noble, senyor Camps, a la qual molta gent es dedica de manera honrada, amb sacrifici personal i econòmic. I és noble perquè suposa pensar en el bé comú, i treballar per al conjunt de la societat. És normal que la gent que embruta la política amb les seues amistats i corrupcions no ho entenga així. És normal que qui usa la política en benefici propi o del seu partit no ho entenga així. és normal. Però mentre alguns embruten la sana activitat política, uns altres ens preocupem pels 564.200 valencians i valencianes que, entre economia i política, estan sense treball i mirant la manera de tirar avant mentre observen amb estupor com el seu President ja deu estar preparant el sopar de nadal en el transcurs del qual cridarà al seu "amiguito del alma".

2.200

2009-11-02T17:05:00.003+01:00

2.200. Aquesta és la quantitat de gent que la Policia Autonòmica (existeix la Policia Autonòmica?) diu que participàrem en la manifestació contra la corrupció del PP que tingué lloc el dissabte passat a València. 2.200. No cal desmentir la xifra. És suficient observar per damunt les fotos. Més enllà de l'anècdota, és una mostra més de la baixa qualitat democràtica en què el PP té instal·lada la nostra societat perquè la Policia Autonòmica, si és que existeix, està a les ordres del Conseller de Governació, Serafín Castellano, a qui hem demanat explicacions sobre el càlcul d'aquesta xifra, 2.200. Ara, que si aquest Conseller no és capaç de donar explicacions sobre els paranys il·legals que hi ha en les seues propietats, com ha d'explicar una manipulació tan burda com la que ens ocupa?

Manifestació-processó contra la corrupció

2009-10-31T08:45:00.005+01:00

Esta vesprada, a partir de les 6, ens vorem en la manifestació-processó que ha convocat el col·lectiu contra la corrupció usant les noves fórmules que permet internet. Serà un bon moment per trobar-nos i manifestar la nostra rebelia ciutadana contra el Partit Popular i la xarxa corrupta que hi ha al seu entorn i que envisca la política valenciana. Perquè el poble valencià es mereix un altre govern i perquè la gent normal i decent estem farts d'una dreta deshonrada i indecent.

No eren els avantatpassats ideològics, són els actuals dirigents

2009-10-25T11:52:00.005+01:00

Fa pocs mesos, una miqueta abans de l'estiu, en una de les intervencions parlamentàries que més va irritar al Partit Popular, els vaig acusar d'antidemòcrates amb un record molt simple: mentre l'esquerra d'este país té un passat gloriós de lluita per la democràcia i la llibertat, la dreta va col·laborar impunement amb el franquisme i molts dels actuals dirigents (començant pel seu President d'Honor, Manuel Fraga) van participar de la repressió practicada per la dictadura contra els lluitadors demòcrates. Aquest recordatori va molestar tantíssim als diputats populars que, des d'aquell dia, van decidir que no contestarien mai més al nostre grup parlamentari. Encara recorde que Font de Mora em va interrompre mentre parlava amb la premsa i, de manera molt maleducada, va començar a cridar-me i a intimidar-me amb el ditet.
Ara, uns mesos després, el partit popular ha elegit un nou secretari general accidental per substituir provisionalment l'anterior secretari general accidentat. I hem sabut que l'afortunat, l'alcalde de Crevillent César Augusto Asencio (sí, sí, César Augusto, com Pinochet), l'any 1979 escrivia articles negant el genocidi nazi, desmentint l'existència dels camps de concentració i acusant els jueus de ser uns grans manipuladors mundials, etc, etc, etc. Diu ara César Augusto que això va ser un "error de joventut" del qual es peneideix Un error de joventut negar l'existència de l'extermini de milions de persones? En l'any 1979?
En açò em passa com en les converses de Camps amb el Bigotes: em resulta més indecent la data en què tenen lloc (la nit de Nadal) que el contingut. Asencio escriu l'article l'any 1979, un any després d'haver-se aprovat la Constitució i el mateix any en què se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques des de l'any 1936, les mateixes eleccions que, anys després, el feren a ell alcalde. En l'any 1979, molts espanyols havien eixit de la presó després d'un procés d'amnistia política, el Partit Comunista feia 2 anys que s'havia legalitzat, les esperances de miliols d'espanyols de totes les edats (joves i majors) estaven a flor de pell. Milers d'exiliats retornaven a casa després de dècades de dolorós exili. Faltava poc perquè la democràcia arribara també a tots els ajuntaments, que encara estaven ocupats per alcaldes franquistes. Espanya, en l'any 1979, era un crit d'alegria i d'esperança. I en este context, César Augusto (Pinochet no, Asencio) publica un article (un error de joventut segons ell) racista, xonòfob, filonazi. Si aquest article, en comptes d'haver-lo escrit en l'Espanya democràtica, l'haguera escrit en Alemanya en el mateix any, hauria estat condemnat a pena de presó per negacionista. En canvi, en el nostre partit, en el nostre desgraciat país, este poca-vergonya és el Secretari General del partit que ens governa. Quina tristor!

De nou a la càrrega

2009-10-04T12:05:00.003+02:00

Després d'una temporada sense actualitzar el bloc, l'actualitat torna a manar. Qui em coneix o qui m'ha seguit per la premsa, sap que el temps que no he escrit cap entrada al bloc no ha sigut per inactivitat política ni per estar de vacances. Tampoc no vull ni pretenc ser una màrtir, que ningú pense que no he estat descansant. No he descansat el que hauria volgut, però en agost he tingut temps per a dedicar-me una miqueta més a mi i als meus. He passat uns dies als Pirineus i uns altres a Mallorca (fantàstica) amb la família, amb el meu home i els meus fills.

Però per molt que s'intenta és molt difícil desconnectar: l'auto de De la Rúa o la mort del Conseller García Antón i la de Godoy García ens posen de nou els peus en terra. Del primer fet parlarem després. La mort de García Antón, com la del Diputat Godoy García, ens situen en la part més vulnerable de la condició humana, la que realment ens iguala i ens equipara. En aquests casos no m'interessen els polítics, ni fer valoracions polítiques sobre ells: m'interessen les persones, les que ens deixen i les que es queden apenades amb els records dels seus.

Però la vida continua. En aquest bloc comente coses de la meua activitat política, en un sentit ampli del terme, però sempre des d'un punt de vista molt personal i enormes dosis de passió. No entenc cap activitat humana, i especialment la política, si no s'hi posa el cor. Per això el cor començà a bullir-me quan el TSJ decidí sobresseir lliurement el President Camps amb una sentència que, en paraules de l'admirat Manuel Alcaraz (aprofite per recomanar els articles dominicals que publica al diari "Información"), ni acate ni respecte (i si voleu, en una altra ocasió es pot explicar, ben respectosament, perquè no l'acate ni la respecte). I més encara quan s'ha sabut que la Sala del TSJ que decidí arxivar la causa no va incorporar informes policials que relacionaven la trama amb un pressumpte finançament il·legal del PP.

I encara em bullia més la sang en vore que ningú feia res: ni el PSOE que estava personat en la causa, ni la fiscalia (que finalment sí que ho ha fet), ni s'havia recusat el President del tribunal, etc. Moltes vegades he deixat escrit que la presència de l'esquerra en les Corts (en particular la de Mireia Mollà i la meua) és la de donar veu a la gent que no té veu. Jo no sóc res si no és servir d'altaveu a la gent que no combrega amb les rodes de molí del PP. La deriva antidemocràtica que s'està vivint en tots els àmbits institucionals (el jurídic, el legislatiu, l'executiu, el moral...) ha d'acabar-se. No és possible que gent del carrer observe atordida que hi ha dos classes de justícia: una per al poble i una altra per als poderosos. Deia Ernesto Cardenal que la justícia és com les serps: només mossega a qui va descalç. Denunciant davant la Fiscalia al President del TSJCV per un pressumpte delicte de prevaricació no només hem complit el deure cívic de posar en coneixement de la justícia un pressumpte delicte: també volem ajudar a calçar a tota la gent, siga qui siga i tinga el poder que tinga.

Dos anys de legislatura

2009-07-05T10:15:00.004+02:00

Dos anys ja! Que ràpid i que lent. Qui m'ho anava a dir a mi, quan fa poc més de dos anys vaig prometre el càrrec de diputada, que en dos anys anaven a passar tantes coses. Han sigut anys intensos, agredolços, de molta faena, fins arribat al moment actual. La política del Consell del Partit Popular ha situat el País Valencià en un moment d'emergència democràtica. No es tracta només de la situació jurídica del President Camps, ni de les mentides constants que vessa davant les Corts, davant els tribunals de justícia i davant de tota la ciutadania. Es tracta de la usurpació de les institucions que està duent a terme la dreta. La manipulació i el segrest a què han sotmés les Corts o Canal 9 (el principal mitjà de comunicació públic valencià, no s'ha d'oblidar), provoca vergonya i inquietud democràtica. Les Corts Valencianes, amb la seua presidenta Silenciosa Martínez al front, són un instrument al servei del Partit Popular i ja no guarden ni les formes.
L'acte de celebració dels dos anys de legislatura que vam fer el dijous passat no pogué celebrar-se en les Corts perquè se'ns denegà el permís. El motiu va ser que el lloc demanat (una sala de les Corts) no estava previst per a aquest ús. O siga, que les Corts no són el lloc adequat perquè un Grup Parlamentari faça balanç de la seua gestió davant dels ciutadans i ciutadanes que els han votat. Quina concepció de la democràcia, la d'aquesta gent. I després s'escandalitzen quan els recordem el seu passat.
Però ben mirat, millor que no ens deixaren les Corts. D'aquesta manera vam poder un acte polític molt emotiu en companyia de tot aquell que volgué acudir. Estiguérem acompanyats d'amigues i amics, dels treballadors i les treballadores del grup parlamentari, de representants de col·lectius socials... Nosaltres sí que estàvem ben arropats, però amb la roba de l'estima que no es compra en tendes de nom de ciutat italiana. I, a més, en un col·legi major de la Universitat de València que porta el nom del Catedràtic de Medicina i Rector de la Universitat Peset Aleixandre, que va ser empresonat i afusellat per Franco després d'acabada la guerra civil.
Hem celebrat dos anys de legislatura. Ara en queden dos més de treball i de preparació de l'alternativa per desallotjar la dreta del poder polític. Cal redoblar esforços i treballar perquè Compromís siga, el 2011, la força política que propicie el canvi. I ho farem porta a porta, cor a cor. I ho farem amb la força dels arguments, de la raó i de la passió. Amb la revolució de les paraules.

I, mentrestant, seguim fent camí

2009-06-28T12:51:00.006+02:00

L'activitat d'una diputada, com és evident, no queda reclosa en les butaques de cuiro de l'hemicicle. Això, almenys per a la gent d'esquerra, és una cosa que no té cap dubte. Les diputades, els diputats, no som més que els representants de la voluntat popular en el Parlament. La nostra veu no ens pertany, sinó que és la veu de la gent que ens ha votat. Per això, quan la Presidenta ens nega la paraula o ens expulsa de les Corts, no ens ho fa individualment a nosaltres, sinó a totes les persones que han confiat en mi perquè diga les coses que elles no poden dir.
I per això també, la nostra activitat no acaba en la porta del Palau de Sant Llorenç. Hem de retre comptes de les coses que fem, participar en les activitats que s'hi convoquen, assistir als actes que ens conviden o a aquells a què considerem que hem d'estar o que estem a gust.
Entre aquests actes, fa uns dies es va convocar una concentració popular, a través de les noves xarxes socials d'internet, per demanar la dimissió de Camps i exigir transparència en tots els casos de corrupció que esqguiten el Consell del partit popular. Va ser un èxit de convocatòria on vaig tindre el gust de poder participar perquè em trobava a gust, en casa, amb la gent normal del carrer. I va ser un model de convocatòria feta des de l'anonimat, des de la ràbia de la gent que no es resigna a deixar-se dur ni a votar cada quatre anys. I va ser una convocatòria de demostra que les maneres de lluitar de hui no tenen res a vore amb les velles formes de fer política. Cal tindre confiança, molta confiança, en la difusió de la veritat, de la informació i del sentit democràtic de la societat.
I ahir mateix, com cada anys des de fa molts, la manifestació de l'orgull gai convocat pels amics del Col·lectiu Lambda, amb qui tantes coses, tantes emocions i tantes vivències m'uneixen. Encara recorde les manifestacions de fa alguns anys, sense carrosses, sense partits que s'afigen a última hora i a desgana, sense grans locals d'oci... Eren l'inici d'allò que ara és la gran festa de la reivindicació des drets de lesbianes, gais, transsexuals i bissexuals, La lluita d'aquestes persones, encarnada pel Lamda, és una de les revolucions que més m'ha apassionat sempre, perquè és la lluita perquè es reconega l'amor. Què hi ha més revolucionari que acò? Per què algú pot estar en contra del fet que dos persones es puguen manifestar el seu afecte i que això tinga el matei efecte que qualsevol altra manifestació d'afecte? Doncs això, amics del Lambda, segui fent camí, seguiu viatjant a Ítaca!

Nova vergonya en les Corts Valencianes

2009-05-24T08:18:00.008+02:00

Dijous passat va ser un altre dia trist per a la democràcia valenciana. En realitat, una setmana que comença amb la mort de Benedetti i continua amb la declaració de Camps com a imputat per un pressumpte delicte de suborn, no pot ser una bona setmana. Dijous, a més, en les Corts es va escenificar un nou acte del PP en la seua estratègia de silenciar l'oposició. És curiosa la reacció de la dreta quan li recordes el seu passat. Per què els deu saber tan malament que recordem que el seu President Fundador i senador, Manuel Fraga, va ser ministre de Franco? Per què hem de suportar en silenci que ens diguen que no creiem en la pressumpció d'innocència, que estem instal·lats en la cultura de la mort, que provenim d'una ideologia totalitària i tantes altres barbaritats? Per què els senta tan mal que els recordem que perquè ells puguen ara llançar tantes insídies milers i milers de persones van ser empresonades, torturades o assassinades en este país? I per què no es pot dir amb la cara ben alta que aquestes persones, lluitadores per la llibertat, formen part de la tradició més noble de l'esquerra espanyola, mentre que la tradició de la dreta està, precisament, en el bàndol contrari? I per a mostra, el següent botó: Alianza Popular, el partit d'on naix el PP el 1989, va ser fundada l'any 1976 per Manuel Fraga, Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente, Laureano López Rodó i Gonzalo Fernández de la Mora (coneguts com "Los 7 Magníficos"). Totes aquestes persones van ser ministres franquistes i formaren part de governs que dictaven sentències de mort contra militants demòcrates. No parlem de la guerra civil. Parlem de l'Espanya dels anys 60 i 70 (en el 75, mentre els fundadors del posteriorment anomenat Partit Popular estaven en la mateixa taula que Franco, 5 joves van ser afusellats per a escarni d'Espanya). Als anys 70 joves lluitadors per la democràcia i la llibertat morien pels carrers a mans de bandes feixistes amb impunitat policial alentada des del govern en què participaven els fundadors del PP. I en les comissaries es torturava de manera sistemàtica amb la passivitat (per no dir paraules més fortes) del govern on participaven els fundadors del Partit Popular. Estos són, per tant, els avantpassats ideològics de la dreta en el nostre país. I ells ho saben. I per això es reboten tant quan se'ls recorda.
Deia al principi de l'entrada que una setmana que comença amb la mort del Benedetti (a qui tantíssim dec i a qui tantíssim he admirat) no podia ser una bona setmana. Vos regale a tots el poema de Benedetti que vaig intentar llegir en les Corts i que la Presidenta em va impedir (i un altre dia li dedicarem una entrada del bloc a Milagrosa Martínez, el nom de la qual és l'únic motiu que trobe que explique que puga presidir un parlament):

PAUSA

De vez en cuando hay que hacer
una pausa

contemplarse a sí mismo
sin la fruición cotidiana

examinar el pasado
rubro por rubro
etapa por etapa
baldosa por baldosa

y no llorarse las mentiras
sino cantarse las verdades

Sobre samarretes i vergonyes antidemocràtiques

2009-05-09T10:20:00.008+02:00

L'espectacle de dijous passat a les Corts Valencianes dia en què vaig ser expulsada per la Presidenta de les Corts, conegut desgraciadament per tot el món, m'ompli de vergonya aliena, de tristor, de ràbia democràtica i d'orgull. I m'explicaré
La vergonya ve produïda perquè la Presidenta de les Corts, com ja se sabia però ha quedat demostrat ara, no presideix la Institució, sinó que actua al dictat (o Diktat, ara que l'alemnay està de moda, com la paraula Gürtel demostra) marcat pel Grup Parlamentari Popular. Per qui encara no s'haja enterat, dijous portava una samarreta que feia al·lusió irònica al fet que Camps, de nou, s'havia burlat de les Corts perquè dos dies abans de la sessió de control va anunciar que no assistiria perquè estava de viatge a Boston. Com és fàcil d'imaginar, un viatge a l'estranger del President de la Generalitat no s'organitza d'un dia per a un altre, sinó que cal una preparació, logística, contactes amb les ambaixades, qüestions de seguretat, etc. Quan la setmana anterior es va planificar la sessió parlamentària d'aquesta setmana, és evident que ja es coneixia el viatge, però ningú del Consell va dir res i es van esperar dos dies abans a la sessió de control per fer-lo públic. I no és la primera vegada que Camps desapareix de les Corts de manera sorpresiva hores abans d'una sessió de control parlamentària, especialment quan es tracten temes incòmodes. Aquest era el fet que es pretenia denunciar amb la samarreta: la fugida de Camps a l'Oest sense previ avís als diputats i diputades que tenim l'obligació constitucional de fer control de la tasca del Consell. En el nostre cas era la segona vegada que ens deixava penjats sense donar explicacions sobre les concessíons de TdT i la connexió d'aquestes amb Ulibarri (imputat pel jutge Garzón). Quan els diputats del PP avisen a la Presidenta (ella ni s'havia enterat) de la meua samarreta, m'indica que me la lleve, a la qual cosa li advertisc que, de fer-ho, em quedaria en roba interior i, en vista de la incapacitat per eixir del pas d'una situació que li ve gran, la Presidenta ens convoca als tres portaveus parlamentaris. Mentre baixe, em toca escoltar diversos improperis sobre la meua vestimenta ("mona", "ridícula", quina obessió pel vestuari té aquesta gent!). En la reunió s'acorda amb la Presidenta que em llevaré la samarreta però que tindré ocasió d'explicar al Plenari els motius pels quals la portava. Arribats a aquest pacte, quan em dispose a eixir de l'hemicicle per a canviar-me de roba, tornar i tenir l'ocasió d'explica-me, quina és la meua sorpresa quan escolte com la Presidenta em crida a l'ordre. Inaudit, perquè uns instants abans Ricardo Costa, Ángel Luna, la Mesa de les Corts i jo mateixa, havíem acordat la solució. En vista del canvi sorpresiu, no abandone el Plenari, mentre li explique que la meua intenció era canviar-me la samarreta, em torna a cridar a l'ordre i, a la tercera, m'expulsa, aplicant el Reglament de les Corts. Ara s'ha sabut la veritat: Rafael Maluenda, seguint instruccions de Ricardo Costa, i després d'haver-nos reunit amb la Presidenta, puja a la Presidència de la Cambra i li diu exactament a Milagrosa Martínez què ha de fer per expulsar-me. I ho fa amb la paraula "Contraorden". Quina vergona! Podeu vore la seqüència exacta, publicada al Levante-EMV, fent clic en l'enllaç d'inici de l'entrada. La Presidenta de les Corts és una titella a les ordres i a les contraordres dels diputats d'un grup parlamentari. És una persona incapaç de complir un pacte si moments després de l'acord rep una ordre del seu partit en el sentit contrari. Vergona, molta vergonya.
Tristor. Quan em van expulsar (expulsió que recorreré perquè, amb el reglament en la mà no hi ha cap motiu per haver-me cridat a l'ordre ni, evidentment, per expulsar-me), els diputats del PP van aplaudir. Que trist! Cal recordar a esta gent que un diputat o una diputada no es representen a ells mateixos, sinó que són els dipositaris dels milers de persones que els han votat. Si s'expulsa una veu d'un Parlament, s'expulsa amb ella la veu de tota la gent a qui democràticament representa. La decisió antireglamentària adoptada per la Presidenta i aplaudida pels diputats del PP deixà sense representació parlamentària als milers de persones que ens van votar en les eleccions. Això provoca l'alegria del Partit Popular transformada en aplaudiments. A mi, en canvi, em causa tristor, molta tristor.
La ràbia democràtica ve donada perquè eixe matí, abans de la trista sessió parlamentària, el Grup Parlamentari de Compromís havíem fet públic una nova relació d'adjudicacions de contractes a dit, efectuats per diverses Conselleries, vinculats amb les empreses de la trama corrupta del cas Gürtel. Com que en les Corts Valencianes és impossible fer el seguiment d'aquests contractes perquè ens neguen la documentació requerida (1512 peticions al Consell sense resposta), hem enviat totes les dades de què disposem a l'Audiència Nacional perquè s'incorporen al sumari instruït per Garzón. Només entre quatre Conselleries i dos Fundacions Públiques, el montant de contractes menors adjudicats a empreses de la trama corrupta suma més de mig milió d'euros. I el Consell no contesta. I Camps en Boston. I el PP aplaudint. És o no és per sentir ràbia democràtica que el motiu de preocupació de la dreta siga una samarreta?
I finalment, l'orgull. L'orgull d'estar acompanyada per un grup parlamentari digníssim. I no parle només d'Enric Morera, de Mireia Mollà o de Josep Maria Pañella, que m'acompanyaren en un acte de dignitat que els honra el dia que em van expulsar. Parle del conjunt de persones (Esther, Pilar, Pepa, Alfonso, Vicent, Paco, Evarist, Salva i ara Enric) que dia a dia fan el treball que altres amplifiquem des dels micros, però que ells preparen des del mètode i el rigor. I parle també de l'orgull que sent per les mostres de suport rebudes estos dies (gràcies, Manolo Alcaraz pel teu article) d'amics i de gent desconeguda que ens reconeixen el treball i ens animen a continuar pel camí de la justícia i la dignitat.

1r de Maig: Pel treball

2009-05-03T10:20:00.005+02:00

La gent d'esquerres tenim clar que el nostre treball està tant en les institucions com en el el carrer. La defensa dels drets ciutadans i la lluita per la millora de la qualitat de vida de totes les persones no es fa únicament des dels despatxos, sinó que cal cal estar on tenen lloc els problemes. Les mobilitzacions ciutadanes són consubstancials a la història i la tradició de les esquerres i entre aquestes mobilitzacions, el primer de maig ocupa el lloc central en el meu cor i la meua ideologia.
El primer de maig no és una data més en el calendari de la gent compromesa. El primer de maig simbolitza l'entroncament amb la més noble tradició de la lluita internacional de la classe obrera en la lluita i reivindicació dels seus drets. Està clar que les reivindicacions actuals, les del 2009, tenen poc a veure amb els inicis d'aquest dia, quan la II Internacional va cridar a les treballadores i als treballadors de tot el món a manifestar-se en defensa de reivindicacions bàsiques sobre la jornada laboral, les vacances, la seguretat social i en record dels treballadors de Chicago executats un any abans per les autoritats (els tristament famosos "màrtirs de Chicago").
Estem en plena crisi econòmica i la desocupació, la preocupació pel treball, la pèrdua de poder adquisitiu i la tendència de la patronal per eliminar drets socials ens preocupen a totes les persones de bé. Els sindicats han cridat a la mobilització dels treballadors i les treballadores en defensa del treball, contra l'especulació, per la sostenibilitat econòmica i ecològica del model productiu. Perquè aquesta no és una crisi generada per la gent treballadora, no. Es tracta d'una crisi provocada per la pròpia dinàmica insostenible del sistema capitalista que ara, a més, proposa retalls socials que afectaran més encara a les capes més dèbils de la societat, mentre que els que s'han enriquit vergonyosament els últims anys es diuen andana. No és cert que tots hàgem de col·laborar per tornar a la situació anterior, perquè la situació anterior és la que ens va portar a la situació actual. Cal aprofitar per canviar el model, per substituir l'especulació per la producció neta, les privatitzacions per serveis públics i drets socials, i la competència salvatge per la qualitat de vida i la solidaritat. Per això vaig eixir al carrer l'1 de maig.

Sobre falles, sastres i trames

2009-03-28T20:52:00.004+01:00

Les sospites de corrupció sobre el Consell, avalades per l'apagada informativa sistemàtica a què el Govern Valencià sotmet els diputats i les diputades, no només no minven, sinó que augmenten dia a dia. Tantes ramificacions comença a haver-hi que resulta difícil no perdre's, entre els events, les taronges, els taronchers i les eternes joventuts. En Iniciativa hem elaborat un quadre-resum on s'aprecien molt bé les ramificacions i els enllaços entre totes les empreses, persones, societats que són objecte d'investigació judicial en aquest moment. És difícil centrar-se, però paga la pena, perquè al final, tot i semblar fosc, molt fosc, en realitat és transparent com l'aigua.
I per somriure, vos deixe una gracieta gràfica per animar-nos una miqueta, que en els temps que corrent no ve gens malament

El calaix de sastre i El Curt Ingrés

2009-03-17T10:34:00.002+01:00

No sabem com acabarà (judicialment parlant, perquè políticament ja hem comentat que el Govern de la dreta del PP de Camps està tocat) Camps i el seu seguici. El que sí que sabem és que estan, més que tocats, atordits. Si recordeu la pel·li "Els Intocables d'Elliot Ness", de Bryan de Palma, hi ha una dramàtica escena on un sicari d'Al Capone aconseguix assassinar un dels policies de Ness, amb fama d'incorruptibles i inabastables i, amb la seua sang, escriu sobre la paret: "Tocables". Doncs bé, mutatis mutandis, aquesta és la sensació que deu tindre el PP: són tocables. Han caigut de la seua torre d'ivori i no poden fer el que vulguen. Els seus actes, els seus embolics, estan sotmesos, com els de tot el món, a la supervisió judicial. Hi ha moltes sospites i la negativa a informar, a mostrar documents, a entregar els papers requerits per l'oposició, augmenten les sospites.
Ahir vaig passar per una falla que ironitzava sobre la crisi. En una escena, dos senyores competien per un tros de tela que estava molt rebaixada. L'escena s'emmarcava amb l'eslògan "El Curt Ingrés", escrit amb la tipografia dels coneguts grans magatzems. Mentre continuava veient la falla, vaig somriure i l'escena em va recordar a Camps. I no precisament pel curt ingrés.
I per cert: Castellano dimissió!
I finalment: Font de Mora dimissió!

Vuit de març

2009-03-08T20:48:00.004+01:00

DIVISA:

A l'atzar agraixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

VUIT DE MARÇ:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixaran les escombres
per pastura del foc,
els draps i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

MARIA MERCÉ MARÇAL

Tocats i escorats

2009-03-07T13:49:00.008+01:00

M'he permet el luxe d'usar el títol d'un article de JJ Pérez Benlloch publicat a "El País" fa uns dies perquè crec que descriu perfectament l'estat actual del govern de Partit Popular. En la sessió de control del dijous passat vaig exigir que es feren públics els papers dels contractes que Camps fa prometre ensenyar als membre de les Corts. Una vegada més, Camps va mentir, va enganyar a la ciutadania i va manipular a les diputades i als diputats, representants de la sobirania popular. Les Corts s'han convertit en un circ (que, per cert, és un lloc agradabilíssim on vaig sempre que puc, però la funció d'un circ és diferent a la funció d'un parlament), en un espectacle, on els Consellers, en comptes d'informar, representen la seua pantomima particular. El Partit Popular està manipulant els órgans de representació democràtica de manera patrimonialment partidista, però a la llarga ho pagarà. No tinc dubte que en el pecat portaran la penitència i que la sobèrbia amb que Camps i la seua cort d'honor actuen serà el pecat que el farà perdre.
Per cert, en el vídeo que encapçala aquesta entrada lluïsc una samarreta al·lusiva a la manca de transparència del Consell, samarreta que no agradà al Conseller Rambla, poc acostumat al prêt a porter i assidu a la sastreria de marca. De fet, quan em dirigisc a la tribuna, Rambla em dedica un amigable "vaya camiseta que me lleva". No se sent en el vídeo, però li agraïsc el seu interés pel meu vestuari dient-li que "però esta està pagada".

Ètica, estètica i política

2009-03-01T13:54:00.002+01:00

Les coses que són legals, són ètiques, va dir el Conseller de Governació, Serafín Castellano, després que es fera públic que des de les diverses Conselleries per les quals ha passat s'han adjudicat obres a una empresa d'un amic íntim vinculada a la seua família. Abundant en aquesta perillosa confusió, el seu cap, Francisco Camps, va usar com a argument en la seua defensa, davant les sospites que comencen a conéixer-se, que cada vegada té més suport popular. Curiosa i perillosa confusió aquesta última, que confon el paper de la justícia amb el de la ciutadania. El poble, democràticament, vota i ens fa guanyar o perdre eleccions, però no ens absol dels delictes. En canvi, els jutges i tribunals no ens fan perdre ni guanyar votacions, però amb les seues sentències delimiten si les nostres actuacions són ajustades a dret o no ho són. Açò, que és tan simple, sembla que el nostre president no ho té clar.
Com tampoc sembla que no té clar que ell és el President de tot el poble valencià, i no només el president del seu partit polític. Hi ha moltes sospites que no estan clares i la millor manera d'escampar la boira és fer pública la documentació i els papers que de manera insistent estem reclamant des de l'oposició. La negativa a fer pública aquesta documentació i la prepotència en l'enrocament del president, només fa que augmentar les sospites.
Per no parlar del perill democràtic de les seues afirmacions

Present i futur dels serveis públics

2009-03-01T12:48:00.005+01:00

Moltes vegades, l'activitat frenètica de la política quotidiana no ens deixa temps per a la reflexió. Un partit polític com el nostre necessita, de quan en quan, parar, analitzar, debatre. El partit popular, més enllà de la gran actualitat política que diàriament ix a la premsa, aplica sistemàticament la seua ideologia de dretes de manera immisericorde i d'acord amb els seus interessos.
Un dels llocs on més clarament s'aprecia aquest fet és en els serveis públics, on el partit popular, des del mateix moment de l'arribada al poder, practica una política de pluja fina de desmantellament constant dels erveis públics, que són aquells que la ciutadania necessita que li siguen oferits per l'administració pública d'una manera eficaç. La ideologia dretana del partit popular, en aquest sentit, és transparent com l'aigua: en primer lloc es va generant una desconfiança respecte als serveis públics per a, en segon lloc, deixar la seua gestió en mans privades.
Aquesta pràctica no és una qüestió política de segon nivell, sinó que marca de manera clara la divisió ideològica entre la dreta i l'esquerra. I s'ha de dir també que, desgraciadament, la socialdemocràcia europea en el seu conjunt està contribuint en gran mesura al desmantellaments dels serveis públics que són garantia de pau social.
Per analitzar aquests assumptes ens reunírem l'altre dia representants de les federacions de Serveis Públics de CC.OO i de la Intersindical Valenciana. Va ser un treball profitós, compartit, ideològic de primera línia, i ben allunyat de la quotidianeïtat

Delinqüent! Falsa! Tilonorrinca!

2009-02-15T10:11:00.005+01:00

Dijous passat va haver un plenari en les Corts on vaig poder interpel·lar el President Camps. El dia anterior, el President no va assistir a les Corts (cosa habitual en ell) perquè estava en Madrid fent costat al seu cap en la terra, Mariano Rajoy. El President Camps s'estima més estar al costat del seu líder (l'inici d'un cadàver polític) que en la seu de la sobirania popular valenciana. Igual és perquè no li agraden els aires que bufen estos dies i vol vore com va la barba de Rajoy, per si ha de posar la seua a remulla.
Camps està nervioset. El Consell està nervioset. El PP està nervioset. Els grans esdeveniments, els esdeveniments especials, el mercat taronja, els acabaran passant la factura. Només així s'explica que després de la meua intervenció en les Corts de dijous passat, mentre tornava a l'escó, diversos Consellers m'insultaren. Font de Mora em digué: "delinqüent!". Cotino (precisament Cotino, quina ironia!), m'increpà anomenant-me: "falsa!". D'altres Consellers també tingueren el bon gust de dirigir-me algun improperi que no vaig sentir. Igual, si els falta repertori o imaginació, em van obsequiar amb epítets com els del xiquet de "La llengua de les papallones" que, quan els feixistes d'enduen el seu mestre per afusellar-lo, davant la impotència que sent perquè la mare l'obliga també a insultar-lo per evitar que la sospita també recaiga sobre la família del xiquet, només se li acudeix dir-li: "Graipau!, Tilonorrinc!, Iris!"
Si lladren és perquè anem per bon camí

La crisi, que la pague el capital

2009-02-01T13:22:00.007+01:00

Quan sent parlar de la crisi, de vegades em fa la sensació que es tracta d'una espècie de tronada. Es parla de la crisi econòmica com si fóra un temporal que ha arribat per causes alienes a la intervenció humana i que despareixerà per idèntics motius, deixant arrere un rastre de damnificats i runes que tocarà arreglar al govern de torn. En canvi, en poques coses es pot visualitzar tan clarament les conseqüencies d'un sistema econòmic tan injust com el capitalista, que es basa en els beneficis d'uns a costa de l'empobriment d'uns altres. I ara, a més, amb l'afegit de la crisi financera conseqüència de la voracitat bancària i l'acumulació desmesurada de capital. Els responsables d'aquesta crisi tenen nom i cognoms, estan als consells d'administració de les grans empreses i multinacionals i s'han sentit lliures perquè els governs han permés, en el millor dels casos, o han alentat, en el pitjor, l'enriquiment fàcil, a costa de l'empobriment de gents i països i del col·lapse ecològic.
Ara volen refundar el capitalisme, Molt bé, que s'hi posen. Però si alguna lliçó (amarga lliçó) traem d'aquesta crisi, és que l'acumulació indiscriminada i desregulada del capital ens porta a la desfeta econòmica, al desequilibri planetari i al desgavell ecològic. I no tenim molt de temps per buscar solucions.

Per dignitat i salut pública: Font de Mora, dimissió

2009-01-18T10:24:00.006+01:00

El Tribunal Superior de Justícia ha dictat un Auto acceptant les mesures cautelars sol·licitades per CC.OO. contra l'Ordre del Conseller d'Educació que establia la presència de dos professors simultanis en classe per impartir Educació per a la Ciutadania en anglés. És la segona suspensió cautelar d'aquesta Ordre. La primera va ser el passat 23 de juliol, quan el mateix Tribunal va suspendre cautelarment la possiblitat que els estudiants no cursaren aquesta matèria i tingueren un currículum "a la carta". Aquestes dues suspensions cautelar, en espera de la sentència definitiva, supsen "de facto" el punt final a l'ocurrència del govern de Camps d'impartir aquesta matèria en anglés i usar, per tant, l'educació, com a arma partidista contra una llei aprovada pel Congrés dels Diputats. Sempre hem dit que el viatge cap a l'absurd que havia emprés el forense Font de Mora amb aquest assumpte no era més que la part visible d'una política educativa sectària, patrocinadora de l'ensenyament privat i elitista. Però ara ja no es tracta de diferències polítiques. Ara és un tribunal de justícia qui diu que les lleis que dicta el govern valencià són, previblement, il·legals i per això les suspén de manera cautelar.
L'estiu passat, el TSJ va dictar la 15a sentència desfavorable a la Conselleria d'Educació en l'assumpte de l'acreditació dels coneixements del valencià en les oposicions. Quinze sentències desfavorables, una darrere de l'altra! Tan escandalosa és aquesta situació que, en una de les sentències, el propi tribunal va dir que "sólo la mala fe o el empecinamiento en la ignorancia" justifiquen l'actuació del govern de Camps en aquesta línia.
Un govern ha d'actuar conforme a llei. És una premissa tan bàsica que fa vergonya dir-la. Quan, de manera sistemàtica, els tribunals diuen que les lleis que emet una Conselleria són il·legals i les tomba, qui dicta eixes lleis ha de dimitir. I si no ho fa, ha de ser cessat immediatament per qui l'ha anomenat. Si Font de Mora no dimiteix ara mateix, Camps l'ha de destituir de manera immediata. Si no ho fa, Camps és còmplice i autor intel·lectual de les il·legalitats que comet el seu Conseller.
I un altre dia, parlarem de Fabra

Indignació i vergonya

2009-01-18T09:05:00.008+01:00

Ahir vaig participar en una manifestació en defensa del poble Palestí i de rebuig als atacs indiscriminats de l'exèrcit israelià cap a la població de Gaza que, quan escric açp, ha patit ja més de 1.200 morts. La manifestació d'ahir no tenia arguments polítics ni partidistes, sinó ètics i morals. La humiliació històrica que a què està sotmesa Palestina des de 1948 necessita una reparació i una solució immediates que la comunitat internacional haurà d'afrontar com més prompte millor. L'ofensiva militar d'Israel, atacant organismes internacionls com l'ONU o la Mitja Lluna Roja, contravenint la Convenció de Ginebra prohibint corredors humanitaris per a l'assistència a les víctimes o bombardejant escoles, vulnerant els més elementals drets humans per l'atac a la població civil de manera indiscriminada, provoca vergonya a qualsevol persona de bona fe. Però aquesta vergonya es transforma en indignació quan s'observa la reacció (la manca de reacció) de la comunitat internacional, l'absoluta incompetència de la Unió Europea amb Solana, Tony Blair i Durao Barroso al front, el silenci còmplice de molts governs àrabs o la impossibilitat per fer complir les resolucions de l'ONU. Tan difícil és cridar a consultes als ambaixadors d'Israel en els països europeus? Tan difícil és que els països democràtics retiren retiren cautelarment els seus ambaixadors a Israel (i ja no parlem de trencar relacions democràtiques com ha fet Bolívia o Veneçuela)? Tan difícil és que els països democràtics (Espanya entre ells) congelen la venda d'armes a Israel? Tan difícil és que la Internacional Socialista (encara existeix?) exigisca a un correligionari com és el President d'Israel, Simon Peres, l'immediat compliment de les resolucions de l'ONU si vol seguir sent membre de tan selecte grup? I ja no parle de sancions econòmiques, ni d'impedir la participació cautelar d'Israel en determinats organismes, ni de l'exigència que hauria de fer l'Agència de l'Energia Atòmica per visitar les instal·lacions israelianes, ni, ni, ni...
Ara Israel diu que declara un alto el foc. Ara. L'alto el foc no és la pau. La pau només arribarà quan l'alto el foc estiga supervisat per mediadors internacionals, quan Israel abandone els territoris ocupats il·legalment per la força de les armes, quan els palestins abandonen els camps de refugiats i puguen tornar a les seues cases, quan s'alce el bloqueig econòmic inhumà a què està sotmesa Gaza i Cisjordània, quan es tombe el mur de la vergonya que aïlla el poble palestí i que ha ordenat destruir la Tribunal Internacional de Justícia i l'Assemblea General de les Nacions Unides, quan es reactive l'aeorport internacional de Gaza (per cert, construït amb fons europeus i especialment espanyols), bombardejat i destruït per l'exèrcit israelià.
Mentre tot açò passa, jo també sóc palestina.

Per un 2009 de Pau, Justícia i Solidaritat. Tots som Gaza!!!

2008-12-31T10:12:00.006+01:00

SOLSTICI
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel forg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Per la felicitat de tots els dies

2008-12-28T10:52:00.004+01:00

Sempre he pensat que l'activitat política és una de les més nobles ocupacions d'un ser humà, pel que té de solidaritat i d'empatia amb qualsevol altre ser humà. L'activitat política adquireix tot el seu sentit quan des dels òrgans del poder polític (les Corts en el meu cas) es prenen decisions que milloren la vida de la gent. Per això, una de les coses més pernicioses que li pot passar a un responsable polític és perdre el contacte amb la realitat, amb les necessitats de la població que rebrà els resultats de la seua acció política. Això és el passa en el govern del President Camps. I no és casualitat: forma part de la ideologia de dretes per a qui els ciutadans només són l'excusa necessària per a dur a terme les seues polítiques que només beneficien a uns quants. El Conseller d'Infraestructures, Mario Flores, és víctima d'aquesta síndrome. S'amaga darrere de les grans xifres per ocultar que desconeix per complet la realitat diària, quotidiana, dels milers i milers de ciutadans que diàriament usen el transport públic. Un transport amb una xarxa ferroviària antiquada, amb freqüències de pas vergonyoses (amb l'AVE serà més fàcil anar de València a Madrid que de València a Alberic), amb una xarxa de rodalies de Renfe insultant i amb greus mancances en l'aspecte de la seguretat.
Front les grans inversions en grans esdeveniments que només usarem (si és que els usem) una vegada a l'any, nosaltres treballem per les inversions públiques en les coses quotidianes, les que usem diàriament, les que realment milloren la qualitat de vida.
Nosaltres treballem per la felicitat de tots els dies.

Toma Pirula!

2008-12-28T10:28:00.008+01:00

Diu Carlos Fabra que si li toca la loteria, es traurà "la pirula" i pixarà en la porta d'un partit d'esquerres. De moment, sabem que no li ha tocat la loteria, de manera que ens quedem sense saber si s'hauria complit la promesa i, per tant, això que ens guanyem. Al marge de la broma i de la brofegada, és un insult per la ciutadania i la democràcia que aquest personatge ("exemplar" per a Rajoy) campe per Castelló com un condottiero medieval fent i desfent mentre els injustificats retards judicials impedeixen que es puga jutjar pels múltiples delictes de què està imputat. Per aix la setmana passada vam presentar pel registre d'entrada de la Diputació de Castelló una petició de reprobació del seu President. Perquè Carlos Fabra no és un ciutadà exemplar (exemplar vol dir que pot servir d'exemple, és a dir, que és considera que ha de ser imitat) i tampoc mereix ser el President de la Diputació. Perquè per a nosaltres, l'ètica i la política són coses sinònimes.

Contra la crisi, juguem a la mateixa loteria a què juga Fabra

2008-11-15T09:16:00.010+01:00

Aquesta setmana s'ha parlat d'economia a les Corts Valencianes. És el que toca, perquè la crisi econòmica capitalista ens arrossega a tots. De vegades es pot pensar que la crisi és un concepte abstracte, però té noms i cognoms: els de les famílies que estan passant-ho malament, molt malament, perquè s'han quedat sense faena. Està passant en la construcció (ja fa temps que passa) i les indústries derivades de la construcció, passa en molts polígons industrials: en la Ribera, a Paterna, als voltants de València, a Elx, a la indústria de l'automòbil a Almussafes, a la ceràmica de Castelló. Les famílies valencianes, les que no viuen en Mundo Ilusión, l'arcàdia feliç de la qual es creu Presdient Camps, estan patint. I mentre veuen amb angoixa el futur pròxim, observen amb estupor com el el President de la Generalitat, el màxim responsable de la reactivació econòmica del nostre país, tira balons fora.
En l'últim debat parlamentari en què es tractà aquest assumpte li vaig oferir a Camps diverses mesures per afavorir la reactivació del teixit econòmic i productiu valencià, mesures que no van contra ningú (només contra els avariciosos que tant han fet per aquesta crisi i que són tan amics de Camps) i que beneficiaran als milers de valencians que necessiten ajudes ara.
I sinó, com arriba el nadal, sempre podem fer com l'exemplar ciutadà Fabra: comprar loteria a vore si ens toca la grossa. Això sí: comprem el mateix número que ell, perquè a ell li ha tocat diversos anys seguits!
Punxeu en el títol i voreu la proposta parlamentària que li vaig fer al president

Jo també sóc immigrant

2008-11-09T14:26:00.013+01:00

Aquests dies el govern de la dreta valencianan ha presentat una llei que, sota el el paraigua de la immigració, estigmatitza qüestiona aquest col·lectiu de persones que viuen i treballen al nostre país. Es tracta d'una llei sense conseqüències jurídiques, qüestió inèdita en una llei, i que juga amb coses molt perilloses i pròximes al discurs de l'extrema dreta. La dreta que ens governa és insaciable i és capaç d'inventar-se contractes per a la integració dels immigrants a casa nostra.
Els meus pares varen ser immmigrants Alemanya, país on jo vaig nàixer. Igualment jo vaig ser immigrant a València, país on vaig arribar quan tenia 16 anys. Sé què és canviar de país, de llengua, d'amics, de ciutat. I sé que ningú ho fa de bona gana.
Em ve a la ment l'impressionant "Salam Rashid", del meu admirat Serrat, que fa ara vint anys ja va alertar amb la poesia que només ell és capaç de fer-ho sobre la situació dels immigrants a Espanya.

I si en voleu més, podeu gaudir veient alguns dels documentals de nostre company Samuel Sebastián, últim premi octubre de teatre, amic, militant d'Iniciativa, cineasta sensible i persona compromesa amb la lluita contra injustícia i en favor dels oblidats. No vos perdeu el seu bloc (http://diarisdimatges.blogspot.com) ni els seus vídeos, per exemple aquest:

Font de Mora: tocat

2008-11-01T10:41:00.004+01:00

L'espectacle que està donant la política educativa del Partit Popular sembla no tindre fi. L'ocurrència que va tindre el President Camps d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés ha tingut com a conseqüència que tota una Conselleria, amb el bon vassall Font de Mora al front, treballe des de fa mesos en donar la cobertura legal a l'ocurrència de Camps. Aquest fet, que ja va provocar el passat juliol un aute del TSJ pel qual suspenia cautelarment una part substancial de la normativa del Consell a instàncies de CC.OO., ha servit de catalitzador perquè tots els sindicats de l'ensenyament, federacions d'AMPAs, Assemblees de Directors d'IES, Federacions i Sindicats d'Estudiants, etc, s'unisquen en la Plataforma en Defensa de l'Escola Pública. Tota la comunitat educativa està reclamant el retorn al sentit comú de la Conselleria d'Educació i un canvi radical de la política educativa del Consell que dignifique l'educació pública, valenciana i de qualitat.
Així doncs, amb tota la comunitat escolar en contra, els sindicats que es neguen a negociar qualsevol assumpte en la Mesa Sectorial d'Educació mentre no es retiren les amenaces contra el professorat per part del Conseller, una sentència del TSJ que no tardarà a fer-se pública i que, sens dubte anul·larà una gran part de l'ordre que regula Educació per a la Ciutadania, i tots els director dels centres públics denunciant pressions intoterables, podem dir que Font de Mora és un Conseller amortitzat i, amb ell, tot l'equip de la seua Conselleria, amb la inefable Concha Gómez al front.
El Conseller Font de Mora està tocat i la política educativa del PP, amb ell, completament desacreditada. I si el President Camps, autor intel·lectual de tot aquest embolic i responsable màxim de la política de destrucció de l'escola pública, no el cessa, caurà arrossegat pel pes de Font de Mora.
De tot això es va parlar dijous passat al Parlament, com podeu vore a l'enllaç de l'entrada. I l'única explicació que cap de la defensa aferrissada que féu Camps de Font de Mora és que el Conseller està tocat. Com Fabra, ciutadà exemplar. Hui està tocat. Pròximament estarà afonat. Al temps.

Justícia?

2008-10-17T17:08:00.004+02:00

El nostre President té per costum no contestar les preguntes que se li fan. Això és greu per sí mateix, però és més greu encara quan es tracta d'una burla contínua i premeditada si parlem del "cas Fabra". Carlos Fabra, ciutadà exemplar en opinió de Rajoy i protegit de Camps, està encausat per gravíssims delictes i el Consell no solament no fa res per agilitzar els casos que té pendents, sinó que afavoreix la lentitud per dilatar aquest procés. I és que certament tenia raó Ernesto Cardenal: la justícia és com les serps: només pica a qui va descalç. Fent clic sobrel títol d'aquesta entrada podeu vore l'última interpel·lació que vaig fer al President sobre aquest assumpte:

9 d'octubre

2008-10-11T11:06:00.007+02:00

9 d'octubre, festa del País. Commemorem la conquesta de la ciutat de València el 1238 per Jaume I, el 800 aniversari del qual també commemorem enguany.
De matí, en l'acte institucional, el President Camps ens narra el seté cel en què vivim els valencians. Com ja he dit en algunes ocasions, el President ha acabat creient que vivim en Mundo Ilusión i oblida, des de la seua autocomplaença, els vertaders problemes de valencianes i valencians, amb noms i cognoms, com els 120.000 aturats més que tenim a casa nostra i que, sense dubte, no tenen moltes ganes de festa ara.
Durant l'acte institucional, el President també va entregar els premis i distincions de la Generalitat a personalitats destacades de la cultura, la societat civil i els esports. Unes de les medalles van anar a parar a practicants de Boccia, un esport al qual València aporta molts participants en les Paralimpíades i on obté moltes medalles d'or en els Jocs Olímpics i en els campionats del món. Doncs bé, la delegació valenciana d'aquest esport, a qui Camps va donar una de les altes distincions de la Generalitat, i amb qui no dubtà a fer-se la foto ara (però que oblidà enviar cap representant del Consell quan van marxar a Pequín), ha d'entrenar-se quotidianament en el gimnàs d'un institut de València, cedit pel Consell Escolar, perquè no troba cap espai públic en la ciutat on poder entrenar-se.
I de vesprada, la manifestació. Malgrat la pluja i els inconvenients pel recorregut, com ja es tradicional, l'esquerra valencianista vam recórrer els carrers de València pels nostres drets i pel nostre país. Però enguany, la "mani" té lloc en moments de crisi i, nosaltres, gent d'esquerres, no entenem la reivindicació nacional si no va unida a la revindicació dels drets de les persones. Per això, aquest 9 d'octubre, recordem que els pobles són les persones que els composen, siguen s'on siguen i vinguen d'on vinguen, i que amb el seu treball generen riquesa, benestar, futur i drets.

Debat de Política General

2008-10-07T08:31:00.003+02:00

Fa uns dies se celebrà el debat de Política General a les Corts Valencianes. És un bon moment per identificar els problemes reals de la gent, demanar responsabilitats al President i proposar solucions. Tenim un President, com vaig dir en la meua intervenció, que passa de "Mundo Ilusión" al Mur de les Lamentacions, un President que desconeix els problemes del dia a dia de milers de valencianes i valencians.
Si piqueu sobre el títol de l'entrada podeu vore la rèplica que, com a portaveu del Grup Parlamentari, vaig fer durant el debat.

Spot botella. Iniciativa del Poble Valencià

2008-07-11T13:00:00.001+02:00

La vuelta al sol del señor Camps

2008-06-18T11:38:00.000+02:00

Los 365 días que tarda la tierra en dar la vuelta al sol que han transcurrido desde el inicio de la legislatura, por nuestra parte, han estado marcados por ilusión con que enfrentamos el futuro pero también conscientes de las dificultades que enfrentamos en el presente. Uno de los aspectos más preocupantes es la utilizando a su antojo que hace de las instituciones y por la desvirtuación de la esencia de la democracia representativa que practica cotidianamente el PP. La máxima preocupación del señor Camps es la agitación y la propaganda, al mejor estilo de los gobiernos totalitarios, anular mediáticamente a la oposición, reducir a su mínima expresión al poder legislativo y buscar argumentos de confrontación con la inestimable, pero bien pagada ayuda de fundaciones creadas por el Consell y Canal 9. A esto se ha dedicado durante este año de legislatura.
A la vez que el señor Camps falseaba la realidad hídrica de nuestro territorio, exacerbando los déficits locales de agua para convertirlos en problemas generales, también se dedicaba a despilfarrar el agua disponible, - un trasvase y medio de agua que reclama del Ebro se tira anualmente a la mar – se dedicaba a depredar el territorio, a paralizar las inversiones necesarias que asegurarían agua para todos y a despreocuparse de las necesidades reales de la ciudadanía. Y ahora que llueve, enarbola el millón de nuevos ciudadanos para justificar su déficit inversor cuando en realidad el déficit de inversiones procede de su nefasta gestión y de un endeudamiento injustificable.
La ley de dependencia en manos del señor Camps, en lugar de ser un instrumento para mejorar las condiciones de vida de las personas que sufren alguna situación que les impide una vida autónoma y garantizar a sus familiares el descanso merecido por cuidarlas, se ha convertido en un arma arrojadiza contra el Gobierno de España y una forma de seguir en su campaña de agitación y propaganda al mejor estilo del despreciable maestro en estas artes, el señor Göbbels.
¿Qué es, sino, el contrato de integración nada más que un mero instrumento de propaganda y agitación al servicio de turbios y peligrosos intereses?. Aquellos que tan bien aprendió las técnicas de propaganda en el extremismo izquierdista, asesoran ahora al PP y ponen al servicio de la derecha sus conocimientos para desviar la atención de la ciudadanía sobre la gestión pública con medidas tan urgentes como el contrato de integración o los uniformes escolares.
Con estas dos medidas, todos los problemas de la población están solucionados.
Su necesidad de permanecer en el poder para evitarse engorrosas auditorias de su gestión, o cumplir con las recomendaciones de la Sindicatura de Comptes le hace pactar con cualquiera y tapar cualquier escándalo en sus propias filas. Nada ocurre para él en Terra Mítica, nada ocurre para él con el señor Fabra ni con el señor Rus ni con el señor Alperi, los tres investigados por diferentes asuntos. Nada ocurre con estos señores porque los necesita para su equilibrio interno. Para el señor Camps todo es normal.
Mientras tanto, Canal 9 está en bancarrota y la deuda pública que tiene la Generalitat y sus empresas, supone que cada valenciano y valenciana tenemos comprometidos 3.000 euros lo que suma, entre todos, 13.300 millones de euros, es decir, más de 2 billones, con B de barbaridad, de pesetas. Durante este año, el desempleo crece en nuestra Comunidad, de tal suerte, que el 45% del crecimiento del desempleo de toda España es imputable al paro del señor Camps, entre otras razones por la obsesión de este gobierno de dedicarse única y exclusivamente al ladrillo y al turismo. Y no es descabellado augurar que el próximo dato de desempleo en nuestra Comunidad será más desalentador Pero él no sufre el paro. Él echa balones fuera, él se dedica a poner primeras piedras virtuales de proyectos que nunca se llevan a cabo, como el aeropuerto o Mundo Ilusión en Castellón, a pagar proyectos faraónicos de sus amistades con yates y a dilapidar dinero público en sobrecostes de obras públicas o visitas papales que nunca justifica.
Se dedica a subvencionar a directores de cine de renombre para que utilicen la Ciudad de la Luz aunque eso signifique que los gastos de mantenimiento son más que los ingresos o a gastarse 55 millones de euros en mantener una única infraestructura cultural como es la Ciudad de la Ciencia. Al mismo tiempo que el Sr. Camps desde su Olimpo se dedica a sus cosas celestiales, las infraestructuras básicas en sanidad, educación, servicios sociales y de transporte público no reciben todo el dinero que hacen falta para asegurar su mantenimiento y renovación.
El presupuesto que aprobó en solitario el PP, preveía un incremento de ingresos que, según sus expertos, le permitía cubrir gastos sin tener que seguir incrementando la deuda, pero no pasaron ni tres meses de ese presupuesto y ya estaba pidiendo al Gobierno central permiso para endeudarse acogiéndose a la excusa de que hay crisis. Algo tendrá que hacer con los expertos que asesoran a los señores Camps y Camps, pues ya le anunciamos esta crisis en los debates de los presupuesto y el muy honorable, - junto con el sólo honorable - siguió echando balones fuera negando la crisis que ahora llega.
Y como guinda de este pastel, acaba este año legislativo con el intento ilegal de sustituir a la Sindica de Greuges por el sistema de saltarse a la torera las normas que regulan sus nombramiento y todo ello por la simple razón de que no puede aceptar la más mínima crítica a su nefasta gestión, algo que la Sindicatura de Greuges se limita a constatar, ya que ha de recordar el señor Camps, las quejas son de los ciudadanos y la Alta Institución se limita, cumpliendo con su papel institucional a tramitarlas e investigarlas con independencia y profesionalidad exquisita.
En definitiva, este año el señor Camps se ha dedicado, durante este año, a poco más que a dar vueltas al sol, mal que le pese, pues seguramente preferiría que el sol le diera vueltas a él. Puede que por eso esté tan quemado y que esté pensando más en marcharse a Madrid que en preocuparse, como es su deber, por los problemas de los ciudadanos.

Roda de Premsa 13 juny 2008

2008-06-16T12:37:00.002+02:00

Balanç Primer any legislatura.1. Entrebancs a l'opisició

Balanç Primer any legislatura.2. El treball a Compromís

Campanya INICIATIVA per l'aplicació de la Llei de Dependència

2008-05-16T14:17:00.000+02:00

Iniciativa acusa el Consell de desobediència civil en no aplicar la Llei de Dependència

2008-05-05T14:41:00.004+02:00

La diputada Autonòmica d'Iniciativa Monica Oltra ha acusat hui el Consell de practicar "la desobediència civil" per no aplicar a Llei de Dependència i ha instat tant al Govern central com a la Generalitat a desenvolupar una llei "que afecta directament 300.000 persones en la Comunitat".Oltra ha realitzat estes declaracions en la presentació d'una campanya en favor del desenvolupament de la Llei de Dependència que s'ha iniciat amb la presentació d'una proposició no de llei en què s'exigix a la Generalitat que abandone la seua actitud "obstruccionista" i aporte una solució a les més de 61.000 sol·licituds cursades.La portaveu de Compromís ha estat acompanyada pel portaveu d'Iniciativa, Paco García, i la responsable de Polítiques Socials, Reis Matamales, els quals han explicat que esta campanya se centrarà en tres àmbits: l'estatal, l'autonòmic i el municipal, per a acabar amb "el maltractament institucional que patixen els valencians".García ha destacat que la Comunitat és l'única on el silenci per part de l'administració autonòmica a l'hora de respondre les sol·licituds és "negatiu", a més que només s'han tramitat 263 peticions de les més de 6.000 que es van realitzar durant l'any 2007.Així mateix, el portaveu d'Iniciativa ha assenyalat que "les xifres són més escandaloses en el tema dels cuidadors", ja que en la Comunitat només s'han concedit 7 ajudes, mentre que en altres comunitats autònomes com Andalusia són més de 3.000 persones les que disfruten d'estes ajudes socials.Per este motiu, Oltra ha demanat que s'agilitzen les valoracions pendents, l'establiment de llistes d'espera públiques, així com mecanismes que garantisquen la suficiència financera, entre altres aspectes.En este sentit, Matamales ha exigit també que s'exigisquen responsabilitats polítiques, atés que, al seu parer, El Govern central no està obligant el Consell al compliment de la Llei en la Comunitat per raons polítiques, ja que "els diners que no arriben a la Comunitat es reinvertixen en altres comunitats".Així mateix la responsable de polítiques socials d'Iniciativa ha demanat que es reconega el paper fonamental dels ajuntaments i ha denunciat el caràcter privatizador pel que està apostant el PP.Matamales ha demanat que el Consell explique el finançament que es va destinar per a l'aplicació d'esta llei, després que la Comunitat haja perdut l'any passat prop de 600.000 euros al no emprar-los en el desenvolupament de l'esmentada llei.Finalment García ha recordat que la Llei de Dependència afecta directa i indirectament a prop de 1.200.000 persones en la Comunitat, dels que el 85% de les persones que es dediquen a cuidar als afectats són dones, i d'elles el 15% han hagut de deixar el seu treball.

Sí al nostre poble, sí al nostre dret

2008-04-28T11:45:00.002+02:00

Any rere any commemorem el 25 d’abril, commemorem la pèrdua dels Furs valencians en la batalla d’Almansa de 1707, però des de l’esquerra, a més, recordant aquell fet històric mirem el present i el futur del poble valencià. Commemorem el 25 d’abril defenent els drets civils vius d’un poble que se sent viu.
El dret foral valencià és viu en molts àmbits de l’activitat quotidiana de la ciutadania i són eixos usos utilitzats per la població els que han de servir de base per a l’aprovació de normes de dret civil valencià. Malgrat el temps passat i que la societat valenciana de tres segles després és molt diferent, els Furs històrics perduts són recuperables en la mesura que s’integren en una nova estructura de dret civil valencià i s’harmonitzen amb el vigent sistema de drets fonamentals i llibertats públiques del nostre Estat democràtic. En la defensa d’estes normes es troba viu i no és mer record aquell 25 d’abril. El dret civil s’ocupa de les relacions personals i patrimonials entre els particulars, qüestions com ara el matrimoni, les relacions familiars, el contractes o la successió hereditària, de tanta importància en la vida quotidiana.

El millor dret civil és aquell més arrelat a les característiques de la societat a la qual vol servir. El dret sempre ha d’estar a disposició de les persones, i no al contrari. Això comporta que l’autogovern dels valencians ha d’arribar, també, a l’esfera del dret civil, que com es dedueix per l’etimologia i pel seu contingut, està molt arrelat al concepte de ciutadania.

Els valencians no hem tingut sort amb el dret civil. Perduts el Furs per imposició borbònica, tampoc el dictador Franco ens va gratificar amb cap llei especial, com sí que va fer en altres territoris de l’Estat. La democràcia havia d’haver suposat una superació d’aquesta mancança, des d’una perspectiva modernitzadora d’un poble que vol mirar cap al futur sense enyorances estèrils. Tanmateix el desgavell a què ens sotmet el binomi PP-PSOE va fer que la qüestió anara dilatant-se en el temps. Finalment, aquests dos partits acordaren el reconeixement de la nostra competència per a legislar sobre el dret civil propi en la reforma de l’Estatut; però, a hores d’ara, el Govern espanyol sustentat pel PSOE ha trencat el consens i, en la seua estratègia de confrontació partidista amb el PP, torna a utilitzar la societat valenciana com a camp de lluita i no d’enteniment.

El Govern de l’Estat al•lega que molts aspectes de la llei 10/2007 que ha regulat el dret matrimonial excedeixen de la competència valenciana en matèria de dret civil. Sense entrar en tecnicismes, l’aspecte que més ens preocupa és l’extrema deslleialtat política que suposa aprovar primer un Estatut d’Autonomia i després, tan bon punt com es promulga la primera norma desenvolupant-lo, passar a atacar-lo mitjançant el Tribunal Constitucional. Estem davant un problema de manca de voluntat política que el Govern central ha de corregir.

Nosaltres, a més, des d’Iniciativa del Poble Valencià i el Grup Parlamentari Compromís, treballarem per tal que Les Corts completen la recuperació del nostre dret civil valencià en matèria de successions, d’obligacions i contractes i de drets reals. A esta reivindicació de defensa del dret civil valencià, com una expressió més de la vigència d’un poble, afegim enguany la manifestació que se celebrarà demà dissabte a Alacant per tercera vegada en la història, per a reivindicar una vegada més des del record del 25 d’abril un futur en què el poble valencià puga decidir el seu destí.

Acte central. Èxit fins a la bandera! 2

2008-03-02T14:05:00.002+01:00

Acte central. Èxit fins a la bandera!

2008-03-02T13:55:00.002+01:00

Més de videos electorals

2008-02-24T13:49:00.004+01:00

Una de les oportunitats que dóna la campanya electoral és veure els vídeos electorals. Hom troba de tot en l'ampli ventall de vídeos que presenten les diferents formacions polítiques. És un moment per analitzar els criteris i recursos publicitaris aplicats a la política. Sempre és interessant. Des dels vídeos menys creatius, més estàtics, més avorrits fins aquells més dinàmics, interessants i intel·ligents, de tots es pot aprendre i traure conclusions. Lògicament a l'hora de jutjar també s'ha de sospesar els diferents pressupostos de què disposen les diferents formacions polítiques.

Per això m'he quedat patidifusa en veure el vídeo electoral del PP. I el pitjor no és la seua estètica casposa, la imitació mediocre de la veu de Zapatero (hi ha grans imitadors en este país), els mobles inversemblants de la casa embargada, la situació amb la qual no s'identifica la majoria de la gent (afortunadament)... el pitjor de tot és que en la casa de la familia mitja espanyola embargada pel suposat colapse econòmic que viu el país, viu PANCHO. Pancho és el gos multimilionari que desapareix de casa perquè li ha tocat la Loteria Primitiva. Vos recordeu? Amb els diners que té Pancho eixa familia hauria de tenir-ne recursos per a viure set vides i per suposat no hauria de patir cap embarg. No sé vosaltres però a mi em resulta increïble i ridícul. No hi havia alguna cosa millor que presentar a la ciutadania? Amb els diners que tenen els del PP!!!

ACÍ EL TENIU: "PANCHO: EL GOS MILIONARI"

Video electoral

2008-02-23T20:23:00.008+01:00

Aquesta senyora és ma mare. Ix en el vídeo electoral de la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS. Si punxeu sobre el títol de l'entrada anireu directament a la notícia apareguda en premsa. A mi m'agrada molt aquest vídeo. I no només perquè em fa molta il·lusió que isca ma mare, que ho fa molt bé i està molt guapa, sinó perquè és una pel·lícula coral, amb il·lusió i esperança i que representa molt bé els valor de futur i progrés que representa la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS. Espere que el gaudiu.

A vore que vos sembla!

Lliurament de carnets Iniciativa

2008-02-17T13:17:00.004+01:00

Alguna vegada crec que vos he dit que una de les coses que més m'agrada de la política és la possibilitat de contacte amb la gent que brinda una campanya electoral. Ahir Isaura i jo varem estar en una concentració a la porta de la Presó Model de València per a reivindicar aquest edifici per al poble i no per als especuladors i destructors del nostre patrimoni arquitectònic, històric, social ...

Després estiguérem al Teatre Romà de Sagunt, paradigma de les polítiques despòtiques del PPSOE, que ens han dut a la situació desgraciada de posar en perill un patrimoni dels més importants del nostre País. A migdia tinguérem un dinar molt agradable amb càrrecs públics del Camp de Morvedre, animant i espentant en aquesta campanya en què la nostra força és la nostra gent i les dificultats per comunicar el que fem en aquest espai bipolaritzat Zapatero-Rajoy, no són poques. Va ser una jornada molt agradable i fructífera.

Però ahir tenia el cor partit, perquè a la mateixa hora la gent del meu antic col·lectiu de Ciutat Vella, estaven constituint el col·lectiu d'Iniciativa del Poble Valencià. Lliurament de carnets, parlaments emotius i solvents, picadeta, tabalet i dolçaina i la gent que ens estimem. Amb les fotos he intentat absorbir el moment que no vaig poder compartir. Algunes vos les he pejades ací. Tanmateix sé que si bé no he pogut compartir este moment inicial, en vindran molts més. Per això estic contenta, contenta pel present, contenta pel futur a compartir, contenta per l'esperança del canvi i del camí que hem de recórrer junts.

BLOC+INICIATIVA+VERDS: Candidatura de luxe!

2008-02-04T08:21:00.000+01:00

Somnis

2008-01-31T22:51:00.000+01:00

"Y en estos días el que escribe,
consciente del privilegio
de nacer en esta orilla,
cree que aún éste será el tiempo
del ángel temeroso que suspira,
átomo que gira en solitario,
alienígena nacido en esta tierra,
del sueño sublime, en fin,
del hombre y la mujer que buscan
otro mundo posible.

Y, mientras tanto, los santos
de causas perdidas discuten verdades,
armados con su piolet se confunden de enemigo.
Mientras, en la calle,
un rumor de alas batiendo exige su voz,
una voz diferente.
Meciendo en la red utopías
pregunta y disiente."

Vos he posat un fragment de la cançó "Somos" de l'últim disc d'Ismael Serrano. Encara que tot el disc és molt bo, no he triat a l'atzar aquestes dos estrofes. Han de veure molt amb allò que ens ha passat. Han de veure molt amb allò que som i volem ser: una veu diferent.

Potser amb aquest trocet de la cançó de l'Ismael Serrano, intente resumir tot allò que ens ha passat, des de les eleccions municipals i autonòmiques, la crisi al grup parlamentari de Compromís, les expulsions a Esquerra Unida, l'Assemblea censitària, les primàries silenciades, etc. etc. Això que vos deia en l'anterior entrada que aniríem parlant a poc a poc, crec que està molt ben resumit en la cançó. Per això l'he triada per començar a abordar la qüestió.

Com vos deia el disc m'agrada molt. Aquests somnis de l'home despert també em fan somniar a mi. Ací podeu gaudir del vídeo sencer:

Doncs això...

Volver

2008-01-29T08:23:00.000+01:00

Hola novament:

Després d'aquest silenci de huit mesos he decidit actualitzar aquest bloc. Així que és temps de tornar com diu el tango. Han passat moltes coses des d'aquell 27 de maig de 2007, mentre la gent votava. Han passat tantes coses que totes no caben en aquesta entrada. Així és que a poc a poc anirem desgranant el que ha passat, però sobre tot el que està passant. Molts m'heu preguntat perquè havia aturat el bloc. En principi es va concebre com un bloc electoral, vinculat a la campanya de les eleccions autonòmiques. Per això, acabava el 27 de maig, dia de les últimes eleccions. Els esdeveniments posteriors, que han accelerat el temps polític i també el personal, tampoc no han ajudat. Però el ben cert, és que aquest quadern de ruta m'és molt útil, em connecta amb l'exterior des del meu interior, em fa reflexionar sobre el que passa, em permet expressar això que normalment no puc expressar... així és que tenia mono de bloc. A més, el fet que molts m'hageu dit que continue amb el bloc també m'ha animat a seguir. Saber que hi ha algú a l'altre costat és molt reconfortant. Gràcies a tots i totes els que heu entrat a fer comentaris en estos mesos de silenci. Ara és hora de parlar.

Mentre la gent vota

2007-05-27T11:25:00.000+02:00

Després de la reparadora jornada de reflexió amb dinar reflexiu inclós gràcies al company Alfonso, mentre la gent vota, és hora d'un agraïment que tinc pendent. I és un agraïment molt especial, perquè a vegades ens oblidem de donar les gràcies a la gent que més a prop tenim. Per això, vull donar les gràcies i donar-li-les públicament, a Luis, el meu home, el meu company de vida. I no només perquè ha utilitzat les seues vacances per a donar-me suport en la campanya, perquè m'ha acompanyat a tots el llocs a què he hagut d'anar; perquè m'ha donat consells sobre les coses a dir o a callar; perquè ha sostingut la nostra casa; perquè m'ha sostingut a mi també; per algun mal humor... vull donar-li les gràcies perquè tot això ho fa sempre des de la profunda estima, des de la pau interior, l'equilibri, conduint-me al lloc que he d'estar quan, dintre d'aquest torbellí, el món sembla que es ve avall. En la seua abraçada sempre em retrobe. Moltes gràcies Luis.

Alberic, olora a alcaldia

2007-05-26T21:46:00.000+02:00

En Alberic olora a Alcaldia. El nostre cap de llista, Miquel, ha estat regidor durant els últims dos anys. Ha crescut molt en el seu càrrec. Tant, que sembla que té possibilitats de ser Alcalde. Té vocació de governar per a tots i totes. Ho farà.

Camporrobles, amor pel seu poble

2007-05-26T21:37:00.001+02:00

El dijous vaig estar a Camporrobles. Allí la nostra gent ha pres una decisió molt difícil. Ha pres la decisió, per amor al seu poble i així ho estan explicant. No presenten candidatura municipal. Quatre anys sent la clau del municipi en que PP i PSOE empaten a quatre regidors, els ha exhaurit. Potser també haja influït la manca de suport des de la direcció. El cas és que en aquests pobles en què la gent encara se saluda pel carrer, on el control social encara és molt poderós, no és fàcil ser coherent, com han segut ells i mantenir un govern de progrés. Volen refer-se i tornar a presentar candidatura en la pròxima. No és un adeu, només fins després. Espere poder seguir-los la pista, donar-los ànims, en aquest nou camí. Un trocet de cor se'm va quedar allí.

En Cullera: Alternativa Progressista

2007-05-26T21:19:00.000+02:00

Alternativa Progresista de Cullera és qui pot frenar al PP i les seues polítiques. Pere és el seu cap de llista. Pere és d'eixes persones que dóna gust conéixer en política. Serà un bon alcalde per a Cullera. Conciliador, dialogant, precís... el que es necessita per a un municipi en què la pressió dels promotors i interessos de la rajola és tan potent. Ell i el seu equip aporten alternatives econòmiques per al seu municipi. Un municipi que tots ells i elles, candidats d'APC viuen fins a la mèdula. Em consta.

Animalades

2007-05-23T14:38:00.001+02:00

Vos presente a Manolo. Manolo és el nostre gat. Vivim amb dos gats, Alice i Manolo. Fins el tres de març d'enguay també vivia amb nosaltres Tania, pero després de 18 anys de convivència, d'acompanyar-nos en la vida, Tania es va cansar de viure. No vos imagineu el buit que pot deixar un ser tan xicotet. Doncs bé, com he vist que a la campanya electoral ha entrat un gat, Pan, en una roda de premsa, he decidit presentar-vos a Manolo (Alice és massa tímida i no li agradaria eixir en un bloc). Manolo viu amb nosaltres des de fa 11 anys. Els anys que té. Com tots els sers menuts de ma casa va vindre de casualitat, trobat al carrer (o això em digueren) de la mà de Sergio, el meu cosí-germà. Fins i tot J.J. el més menut de la casa, va ser trobat al carrer, cosa més difícil perquè J.J. es un agaporni (una espècie de loro molt xicotet). Em digueren que es moriria, perquè eixos pardals no saben viure sense parella, però pel que és vist, ell o ella, no sabem, va decidir viure. Porta amb nosaltres 10 anys. Doncs com vos deia, Manolo és com Garfield, el coneixeu? És igual que el còmic però en gris. És gos, vull dir, un gat molt gos; no té vergonya; li agrada molt la pizza (a Garfield és la lasagna); està gros i no pot saltar al sofá sense pegar-se en la panxa. ¡Ah! I dorm panxa amunt. Amb els anys està fent-se cada vegada més carinyós i ara, en campanya, se que està tirant de menys les nostres sessions de sofà nocturnes. Jo també, he de confessar-lo.

Fa molts anys que sòc sòcia de la SVPAP (Societat Valenciana Protectora d'Animals i Plantes). Pense que la qualitat i el grau de civilització d'una societat també es mesura pel tracte que aquesta societat li dóna als animals. Em sembla important tenir legislacions que protegisquen els animals, que sancionen el seu maltracte, que vetlen perquè els sacrificis d'animals per al consum humà es facen en les condicions més humanes i menys cruentes possibles, que eviten l'experimentació en animals, etc. I això no sols pels propis animals, pel seu benestar, pels seus "drets" que també, sinó fonamentalment per nosaltres, pel que diu de nosaltres com a sers humans com a societat. Perquè qui maltracta un animal li està infligint un dany a l'animal, però també infligeix un dany a la societat, perquè la degrada. En defintiva una societat que respecta els animals, és una societat més humana.

Sara

2007-05-22T14:21:00.000+02:00

Ahir vaig estar a Manises. Vaig conéixer a Sara. Sara té deu anys, els ulls foscos, quasi negres, profunds i intel·ligents. Sara és un miracle de la vida. Naisqué amb 25 setmanes, 15 setmanes abans d'hora. Menys de mig quilo de criatura. Sara és una lluitadora, perquè només nàixer va tenir que lluitar per sobreviure. No és la primera que conec, Andrea també es va avançar a la vida, va lluitar per sobreviure, i ara ja és una doneta. I Sara va lluitar i va triomfar. Diuen els metges que les xiquetes prematures tenen més possibilitats de sobreviure. És com si una intuició atàvica els diguera que elles han de pelear sempre més que ells, que a elles la vida els exigirà més que a ells... I vaja que ixen endavant. Ara Sara és una xiqueta preciosa. Diu que no li agrada el PP perquè no vol a son tio. Son tio, Manuel, es el segon en la candidatura de Manises. Està casat amb Pedro, escriptor Xilé que malgrat que porta al País Valencià un grapat d'anys, ja parla valencià. Sara reparteix propaganda, escolta en els actes electorals i té fermes conviccions malgrat la seua edat. En els ulls de Sara recorde el meu passat de xiqueta inquieta i amb conviccions. En els ulls de Sara també veig el futur de tots nosaltres.

Una alcaldessa per a Riola

2007-05-20T22:49:00.000+02:00

Seguint amb aquesta mena de diari de campanya vos diré que hui he estat Riola. Pura Martí és la candidata a l'Alcaldia. Valenta, responsable, competent, inventiva, conciliadora, dialogant... ho té tot per a ser la futura Alcaldessa, la millor opció per a Riola. La candidatura que l'acompanya és una candidatura de gent jove i nova, aire fresc per a Riola. La pilota està en l'aire. Queda una setmana per a les eleccions, cada vot serà decisiu, tant a Riola com al País Valencià. De tots depén. Sort Pura! Molta sort i bon treball!

Benicull, gent jove, aire fresc

2007-05-19T23:54:00.000+02:00

Ahir vaig estar en Benicull. Va estar molt bé. La candidatura és molt jove. Després de la xerrada vàrem sopar la deliciosa picadeta que havia preparat Susanna. Estan molt animats a traure dos regidors. Capacitat i il·lusió no els falta. Ganes de treballar tampoc. Joan que encapçala la candidatura és el més entusiasta. Molta sort!

Ciutat Vella, vells amics

2007-05-19T12:32:00.000+02:00

El dijous, 17 de maig va ser l'acte electoral organitzat pel col·lectiu d'Esquerra Unida de Ciutat Vella. El col·lectiu en el qual milite des de fa més de deu anys. Es va organitzar a Ca Revolta, amb xirimiters, poesia a llegida per Manel Rodríguez i picadeta. Vaig tindre la sort de compartir la taula amb Isaura Navarro i Joan Herrera, diputats al Congrés dels Diputats i amics, a més del candidat a l'alcaldia de València d'Esquerra Unida. Una vetlada plena de sorpreses i emocions, amb salutacions de vells mestres i amics, Pasqual Mollà, Joan A. Oltra, Carles Arnal, Manolo Alcaraz, Joan Ribó, Albert Taberner i de companys de moviments socials com Luis Notario, desitjant-nos èxit i donat-nos ànim. Entre el públic també vell mestres i amics com Feliciano Albaladejo i Giovanni Donnini. A més, la meua família, els meus amics i molts banvolguts companys i companyes. Omplirem fins la bandera. I recarregarem les piles per a la semana de campanya que ens queda, conjurant-nos en la tasca del boca a boca que és tan important a l'hora de fer campanya. En fi... un acte importantíssim, d'estima compartida i de carregar piles. I gent que va treballar molt per a que isquera perfecte com va eixir. Gràcies Miquel, Miguel, Luis i Vicent per aquest regal.

Alba ja gateja!

2007-05-16T22:15:00.000+02:00

Hola!

Hui el meu germà m'ha comunicat que Alba ja gateja. Ahir no sabia. Hui ha començat a gatejar per la catifa de casa. Què vos vaig a contar de l'emoció, sobre tot estos dies que no és fàcil vore a la gent que més estimem. I sé que és una cosa de les xicotetes, però que com en la cançò de Serrat ens fan plorar quan ningú no ens veu. Alba ha donat un gran pas cap a la seua autonomia. Ja no necessita que la porten per a desplaçar-se. Des de hui estes seran les passes que donarà. Cada vegada més autonòma. Cada vegada més ella. Desenvolupant la seua personalitat. Aquestes xicotetes coses ens fan sentir felicitat als sers humans. D'aquestes xicotetes coses m'agrada parlar a la gent estos dies. L'escala humana també és la que volem per a la política. Tornar a allò xicotet, que és en el fons allò essencial.

Que Alba puga creixer en un món de respecte i solidaritat, que puga elegir en la vida amb coneixement i llibertat, que estime com i a qui vullga, que senta estima pel gènere humà i orgullosa de ser qui és, que tinga les oportunitats en la vida que li permeta desenvolupar-se com ella decidesca... no sé, supose que eixe és l'objectiu que jo vull treballar des de la política per a tots els xiquets i xiquetes que com Alba hui han començat a gatejar.

Campanya! Ara va de bó!

2007-05-12T13:47:00.000+02:00

Hola!

Perdoneu el silenci, però no és fàcil ser candidata (ara ja sí, des de l'1 de maig ja som candidates i no només candidates a candidates), portar l'assessoria jurídica de la coalició, i escriure al bloc, sempre que seria desitjable. Han passat moltes coses, que anirem repassant poc a poc.

Però hui volia destacar que ha començat la campanya. Ahir era el primer dia. Jo vaig tenir la sort de començar el primer dia de la campanya a Santa Pola. Vaig compartir la xarrada amb Mireia Mollà, Dimas Montiel i Federico Zaragoza, el cap de llista de la candidatura municipal de Compromís per Santa Pola. Quina meravella!

La diferència entre la precampanya i la campanya és que els candidats i candidates ja podem demanar el vot. Però jo he decidit no demanar el vot aquesta campanya. He decidit demanar-vos que somniem junts. Els somnis son els projectes de les persones que volen fer avançar el món. Tot avanç de la humanitat sempre ha començat per un somni. Vos demane que somniem junts i que el dia 27 comencem a construir eixe somni.

Somniem? Clar que sí.

Mentides i manifestacions

2007-03-13T19:46:00.000+01:00

Si no fóra indignant resultaria ja avorrida l'estratègia del PP. Avorrida perquè fa massa temps que se'ls ha vist el plumero. Avorrida perquè una ja no sap a qui volen enganyar. Avorrida perquè li manca qualsevol nota de creativitat, intel·ligència i honestedat.

Però és indignant. És indignant perquè és profundament irresponsable, perquè és profundament reaccionària, perquè va contra totes les regles de joc democràtiques, perquè representa l'Espanya que com deia el poeta, ha de gelar-nos el cor.

Vore cada dos mesos els caps del Partit Popular en manifestacions junt a la dreta de la senyera amb l'àguila, junt els bisbes més dretans i menys cristians, cridant consignes que inciten a la violència, a la segregació per raons de pensament, a la crispació i divisió socials, a la discriminació per raó d'orientació sexual..., és senzillament insuportable.

L'última fa només dos dies. En aquesta ocasió la política antiterrorista és l'excusa per a mentir, crispar i desestabilitzar amb l'únic objectiu de recuperar el poder. Sembla que tot val per a tenir el poder.

On ens portarà aquesta deriva extremista de la dreta espanyola? Qui es farà responsable de les conseqüències? La resposta només pot ser una des de la legalitat, des del respecte a la democràcia, des de la força que ens donarà a totes i tots poder-nos pronunciar en les urnes. La primera resposta ha de ser contundent. La data el 27 de maig de 2007.

Compromís Teletubbi

2007-02-20T20:56:00.000+01:00

Què hi ha darrere d'aquesta foto? Voleu conéixer la rebotiga de les negociacions entre EUPV i el Bloc abans d'arribar al Compromís pel País Valencià? Doncs, per haver sigut de les primeres persones a visitar el meu bloc, us oferisc en exclusiva una gravació secreta, mai no vista fins aquest moment, de les negociacions més fosques entre els nostres dirigents. Instants abans de fer-la, una càmera oculta va enregistrar les negociacions d'última hora que tingueren lloc justet darrere de la pancarta. La gravació, feta per reporters experts sense ser vistos, mostra de manera crua fins on són capaços d'arribar... Tot siga per la gent del nostre estimat país. Punxeu en el vincle que diu "Compromís Teletubbi" justet damunt de la foto i prepareu-vos...

Setmana fallera

2007-02-20T09:30:00.000+01:00

En la vida de ser candidata a candidata a Diputada toca fer moltes, moltes coses. Totes es fan a gust, com no pot ser d'una altra manera, ja que he triat voluntàriament aquest camí i ben orgullosa n'estic. Però hi ha coses que no són treball ni obligació per a mi, perquè formen part de la meua vida quotidiana. Una d'elles són els soparots fallers. I no son obligació per a mi perquè sòc fallera des de fa molts anys. La falla a la qual pertany és la del meu antic barri: Àngel de l'Alcàsser-Josep Maestre (la falla "El Cid"). Una falla de barri perifèric formada per treballadores i treballadors que composen xarxes socials d'integració i solidaritat. Una falla que l'any passat va complir 50 anys. Una falla de bona gent amb qui estic molt a gust.
Aquesta setmana també em toca fer vida fallera però diferent a l'habitual. Tinc vida social de candidata. Dimarts a la nit tinc un sopar a la Falla del Pilar i dissabte un altre de l'Agrupació de Falles del Barri del Carme. Són sopars que tots els anys s'organitzen i als quals conviden als partits polítics que estan representats en la Junta Municipal de Districte de Ciutat Vella. Ciutat Vella és el meu barri, on visc i on patisc. Un altre dia parlaré del cor trencat de la meua ciutat. El cas és que aquesta setmana representaré el meu partit, Esquerra Unida del País Valencià, en un acte social faller on em sentiré ben a gustet.