Fa uns dies vaig tindre l'honor de defensar en les Corts una Proposició no de Llei de la qual em sent particularment orgullosa. El meu grup parlamentari, Compromís, sol·licitava que les Corts Valencianes instaren al Tribunal Suprem l'anu·lació del Consejo de Guerra Sumarísimo 21.001, que va condemnar a mort el poeta Miguel Hernández. La resta dels Grups Parlamentaris van donar suport a la nostra proposta i aquesta va ser aprovada per unanimitat de la cambra, de manera que gràcies al nostre impuls, podrà revisar-se la infame condemna a mort del pastor-poeta.
No és una qüestió menor. Miguel Hernández és un símbol de la democràcia i un símbol de la identificació de la cultura amb el poble. La trajectòria vital de Miguel Hernández, a més, recrea fidelment l'evolució personal de milers d'espanyols en els anys 30 del segle passat que van vore com els anhels, els desitjos, les possibilitats reals de canvi social que es van iniciar amb la república, van ser anihilades a sang i foc pel colp d'estat feixista de Franco.
Però a més de recordar el passat, ens interessa mirar el futur. No és admissible que en una democràcia avançada europea, en l'any 2010, encara s'haja de sol·licitar que s'anul·len sentències injustes i invàlides des de qualsevol punt de vista no ja jurídic, sinó de sentit comú. Per això, en les commemoracions del centenari del naixemen d'Hernández no demanem més homenatges, ni més celebracions, perquè la qualitat del poeta, hui en dia, és ja completament indiscutible. Demanem que per a la justícia espanyola Miguel Hernández deixe de ser un delinqüent condemnat a mort. Demanem que, com a regal d'aniversari, es faça justícia amb el poeta-pastor.
I jo, com a regal a tots, vos reproduïsc uns versos a qui el meu admirat Serrat acaba de posar música:
Pide que nos echemos tú y yo sobre la manta,
tú y yo sobre la luna, tú y yo sobre la vida.
Pide que tú y yo ardamos fundiendo en la garganta,
con todo el firmamento, la tierra estremecida
Se han desbordado, esposa, lunarmente tus venas,
hasta inundar la casa que tu saber rezuma.
Y es como si brotaras de un pueblo de colmenas,
tú toda una colmena de leche con espuma.
Caudalosa mujer, en tu vientre me entierro.
Tu caudaloso vientre será mi sepultura.
Si quemaran mis huesos con la llama del hierro,
verían qué grabada llevo allí tu figura.
Con el amor a cuestas, dormidos y despiertos,
seguiremos besándonos en el hijo profundo.
Besándonos tú y yo se besan nuestros muertos,
se besan los primeros pobladores del mundo.
2 comentaris:
Tu amor, también inunda el corazón mio, lo llenas del ser ilustre ,de caminos y acertijos , usted señora mía , hace que me sumerja en lo profundo de su ser, que me interne en sus pensamientos , hace de mi, su voluntad , palabras ciegas, sin sentido las que escucho de otra voz ,solo tienen merito las que editas vos ,,, tonterías mías
Publica un comentari a l'entrada